Fer-se gran té grans avantatges. Primer, superar l’alternativa a no fer-se’n, que és molt pitjor. I després perquè al llarg camí vital coneixes gent molt interessant. Gent que dimensiona la vida i regala paràmetres per poder entendre com funcionen les coses. Una d’aquestes persones és un savi generós i compromès, el periodista Antoni Batista. Les seves investigacions periodístiques sobre com les gastaven les autoritats durant el tardofranquisme, la lluita contra ETA o el GAL avalen un periodisme de pedra picada que permet fer-se una idea de les coses.
Avui, de Batista m’agradaria destacar les seves perquisicions sobre les atrocitats que es feien, de manera programada, professional i rutinària a la comissaria del Cos Nacional de Policia de Via Laietana. La descripció de les tortures, de les vexacions i de les brutalitats que feien als agents a activistes, polítiques, sindicalistes o simplement ciutadans que identificaven com a A.C.R., l’acrònim fantasmagòric d’Activitats Contra el Règim. El més inquietant de tot plegat no només és la violència policial sinó l’empara del sistema que tenien i els atorgava impunitat. No es pot oblidar que no es podia torturar sense la complicitat de jutges, fiscals i metges que feien els ulls grossos a les bestialitats que veien. És a dir, sense la complicitat del sistema. És a dir, el sistema legalitzava aquestes pràctiques.
Quaranta anys després ningú del sistema no ha demanat ni disculpes. Ans al contrari, el número dos del ministre de l’Interior, Fernando Grande Marlaska, el jutge que deixava passar tortures segons el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), el secretari d’Estat Rafael Pérez, definia la comissaria com “un símbol de servei públic des del qual diverses generacions de policies han contribuït i continuen contribuint a enfortir la democràcia”. És el que pensa el sistema encara que estigui governat per la sacrosanta esquerra fraternal espanyola. L’exemple de Via Laietana és clamorós perquè permet establir la relació dels catalans amb l’Estat i més ara en un context electoral on els caps de files de les formacions d’obediència catalana fan més de pastors evangelistes ensucrats que no pas de líders encabronats i disposats a la batalla.
Prou de pretensions morals, de discursos socarrats de pretesa gosadia, de revoltes de pell fina, de lemes de Pablo Coelho passats per la traductora dels spin doctors polítics. Els tres partits independentistes van a Madrid a fer el que tots sabem i no és res més que fer el que puguin. Ni faran la independència, ni aturaran l’extrema dreta, i si els suposats progres espanyols els necessiten no serà a canvi de res en favor de l’autodeterminació. Per molt que s’hi escarrassin no podran fer res. No és qüestió de voluntarisme sinó que la història és insistent i no té remei. Encara que l’esquerra guanyi, l’Estat viu amarat de la dreta visigòtica. La Via Laietana n’és l’exemple, després d’anys i panys, ni una sola disculpa i ni un sol moviment per part de l’Estat per restablir la memòria, malgrat la indignació que per a una gran majoria dels catalans representa la infausta memòria d’aquell edifici.
Siguem honestos, prou faran si aturen la bogeria de donar de baixa la subscripció de Cavall Fort a Borriana. De fet, els mateixos partits no expliquen quina alternativa tenen pensada per qualsevol dels dos escenaris. Les que narren no són creïbles, perquè no hi ha alternatives ni estratègies possibles. Tot és una paròdia per acabar fent allò que tothom sap que han de fer. Al capdavall, per això els voten i per això hi són. Ningú que vota indepe vol l’extrema dreta ni la dreta extrema a la Moncloa. Dilluns començarà una altra història, no per Espanya que està encantada d’haver-se conegut, sinó de Catalunya, que seria hora que es tragués la son de les orelles i abandonés la veneració per la resistència i la canviés per la veneració a la competitivitat.
4
22
