Acaba de publicar-se la traducció al català d’un dels llibres més transcendents que aborden la història del nostre país. Es tracta de La lluita per Barcelona. Classe, cultura i conflicte (1898-1937) de l’historiador britànic Chris Ealham (Kent, 1965). No espereu grans ressenyes ni entrevistes. És un llibre incòmode que desmenteix la visió noucentista del segle XX, i aborda les greus contradiccions socials de la Catalunya del període. Aquests documentats desmentiments de certa versió oficial de la història explicaria perquè s’ha trigat disset anys a publicar la versió catalana després de la castellana (2005) i divuit de l’anglesa (2004).
De fet, és el fruit de la seva tesi doctoral dirigida per Paul Preston i molt influenciada pel pensament del pare de la història social Edward P. Thompson. A títol anecdòtic, Ealham me l’anava compartint en un moment en què elaboràvem paral·lelament les nostres respectives tesis sobre temes similars, i reconec, és un dels col·legues que més ha influenciat a tota una generació d’historiadors que ens hem dedicat a la història de l’anarquisme, que no oblidem, ha estat el moviment obrer hegemònic a la història contemporània de Catalunya.
El silenciament d’un llibre tan imprescindible com aquest té a veure amb la incomoditat que representa, encara avui, per a l’establishment català, les raons profundes que expliquen l’agitació social que van conduir a la revolució anarquista de 1936. Això, encara avui representa un tema tabú entre bona part del gremi d’historiadors, i desconegut (o distorsionat) entre el gran públic, que encara viu el mite de la Catalunya noucentista, la Mancomunitat i l’harmonia republicana en el que representa la història d’unes classes mitjanes urbanes que no anaven més enllà del 10-15% del total de la població.
La tesi del llibre, molt fonamentada en estadístiques oficials, fets contrastats i fonts de diversa naturalesa és que les elits barcelonines van generar un model de ciutat classista fins al límit, amb unes desigualtats profundes i irreparables, tractant les creixents reivindicacions obreres com a una qüestió d’ordre públic (amb centenars de morts i desenes de milers de detinguts) i, molt especialment, fent de l’habitatge una eina d’extorsió econòmica i de segregació social.
Quan ens preguntem per què a Barcelona hi ha hagut un dèficit d’habitatge públic, Ealham, fonamentat també en els treballs pioners de Pere López Sánchez o José Luis Oyón, exposa que les classes propietàries de la ciutat, que es van llençar com a llops a desnaturalitzar el Pla Cerdà, va fonamentar bona part de la seva renda i riquesa en l’especulació immobiliària i actuar, com a càrtel de la propietat urbana, per impedir qualsevol intervenció pública en construcció d’habitatge social.
De fet, alguns estudis coetanis per al primer terç del segle XX expliquen que la classe rendista barcelonina havia fet créixer artificialment el preu dels lloguers fins al 40% dels ingressos familiars, quan a la majoria de països europeus, l’habitual era que el pes del lloguer oscil·lava entre el 20-25% i el càlcul per a l’habitatge social, cada vegada més present en els països capitalistes occidentals que anaven incorporant polítiques de benestar, era del 15%. De fet, com explica José Luis Oyón en un dels seus estudis històrics explicava que l’evolució dels preus constants de l’habitatge, entre 1914 a 1931, si Barcelona es mantenia en 100, al Regne Unit havia baixat a 67, a Alemanya al 60 i a Viena, un exemple de polítiques d’habitatge públic se situava al 33.
Un dels episodis històrics més interessants de la història catalana, al meu entendre, deliberadament silenciat per una historiografia que ha tendit a minimitzar les contradiccions de classe, va ser com la pròpia societat es va organitzar per fer front als abusos dels especuladors. Ja el 1922, ara fa cent anys, a Barcelona, es tenia notícia d’un sindicat de llogaters (renascut el 1931 després de la seva persecució durant la dictadura de Primo de Rivera) que va protagonitzar una vaga de lloguers duríssima, en què els llogaters buscaven una reducció unilateral de les rendes a pagar d’acord amb el poder adquisitiu real de la gent, que implicava la reclamació d’una rebaixa del 50%. Es van produir una onada brutal de desnonaments, normalment amb incidents violents amb la Guàrdia d’Assalt, centenars de detinguts i reocupacions.
L’historiador Abel Paz, aleshores un infant, em va explicar algunes escenes no massa diferents a les que avui podríem contemplar, amb la diferència que aleshores dones i infants rebien la força pública a cops de pedra. I de fet, quan triomfa la revolució anarquista de 1936, una de les primeres mesures instaurades pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes (el poder de facto) va ser precisament aquesta rebaixa unilateral del 50% dels preus. Bona part dels assassinats a la rereguarda produïts durant el que Hans Magnus Enzensberg va denominar com “el curt estiu de l’anarquia” van tenir com a objectius molts d’aquests propietaris que van desnonar famílies en una època d’elevada desocupació.
Un segle després, el país ha estat incapaç (o més aviat no ha volgut resoldre) una qüestió tan fonamental per al benestar de les persones com és el preu de l’habitatge. Evidentment, l’absència d’habitatge public, fet que diferencia el nostre país de la major part de països europeus, té a veure amb la necessitat de generar una carestia artificial que permeti inflar els preus desproporcionadament. A diferència de qualsevol bé o servei, la renda urbana, una qüestió de primera necessitat, té un valor absolutament subjectiu en què, fins i tot, el mercat és manipulat i exerceix de simple pretext per practicar polítiques mafioses. Què val un habitatge? El que estigui disposat a pagar el llogater o el comprador, normalment en situació de necessitat.
El problema és que amb pràctiques de càrtel (i hem pogut veure com els pisos de la Sareb han estat segrestats per mantenir artificialment baixa l’oferta per tal d’encarir la demanda, i que amb posterioritat a l’esclat de la bombolla es va preferir deixar que centenars de milers d’habitatges es mantinguessin tancats abans de posar-los al mercat) fan que l’habitatge sigui la gran estafa catalana. Una mena de renda feudal contemporània en què una minoria imposa una pressió econòmica excessiva al conjunt social. Una activitat econòmica que podríem considerar parasitària, en el sentit que segresta bona part dels recursos econòmics de la majoria en una activitat improductiva, que es podria dedicar a altres àmbits socialment més virtuosos i econòmicament més interessants.
De fet, si observem què ha passat en el que portem de segle, només cal fer servir unes quantes estadístiques oficials i una calculadora per entendre la gran magnitud de l’estafa. L’any 2000, i segons l’Idescat, el lloguer mitjà a Barcelona era de 400 euros (en euros constants, això equivaldria a poc més de 500 actuals). Per a l’any 2021, aquest ha passat a 931 euros (per al conjunt dels barris i amb una superfície mitjana de 73 metres quadrats). Què passa amb les rendes salarials? Si fem cas del salari mitjà de Catalunya (1.717 euros bruts, que representarien 1.398 euros nets per a una persona de 30 anys amb dos fills), veiem que l’habitatge suposa dos terços dels ingressos.
Tanmateix, el salari més freqüent al nostre país són 1.215 euros nets, que, en el cas de les dones disminueixen a un total de 1.107 euros. Amb les despeses corrents fa que sigui, literalment impossible, viure emancipat, cosa que ens porta a aquest mena de barraquisme encobert anomenat “compartir pis” que els “modernets” ho dissimulen amb l’expressió “guai” coliving. En altres termes, la gran estafa catalana.
Si féssim cas de les recomanacions del Banc d’Espanya, segons el qual, no s’hauria de dedicar més del 35% a les despeses en habitatge, això vol dir que el lloguer mitjà a Barcelona s’hauria de situar en 489 euros des de la perspectiva del salari mitjà (421 si comptem amb els salaris més freqüents). Els principals teòrics sobre habitatge dels països centrals europeus com Alemanya o Àustria, consideren que això no hauria de passar del 25%, la qual cosa significa que els lloguers s’hauria de situar entre els 250-300 €. Lògicament, molts s’escandalitzarien (normalment uns economistes que disposen de gran patrimoni immobiliari o opinen des del patrocini dels grans tenidors). La lògica seria pensar de manera diferent, és a dir, que els salaris mitjans o més freqüents, en un país caracteritzat per l’explotació laboral, s’haurien d’enfilar vers els 3.000 euros.
En altres paraules, estem vivint una mena de renda feudal, arbitrària, fonamentada en la capacitat d’extorsió, sovint atiada per una despesa pública que, en forma d’inversions per a grans esdeveniments (jocs olímpics a Barcelona, copa Amèrica a València) serveixen per alimentar operacions especulatives, i per tant, fomentar la gran indústria del país: la fabricació de bombolles especulatives.
Suposo que molts dels lectors, com jo mateix, s’hauran admirat amb l’extraordinari film Alcarràs. L’obra de Carla Simon també ens exposa una pista del que està passant. Els pagesos estan cobrant els mateixos preus pel fruit del seu treball que ara fa vint anys. El menjar, bé de primera necessitat, en termes relatius, ha anat baixant de preu (es pot importar de més barat o es pot extorquir uns pagesos sense influència política o econòmica), tanmateix, aquesta pèrdua de pes en les despeses familiars han servit, com a vasos comunicants, per perpetrar aquesta gran estafa que representa l’encariment artificial del preu, que no és altra cosa que una immoral i delictiva extorsió col·lectiva. Potser que ens plantegem acabar amb aquesta mena d’antic règim. Com a mínim, hauríem de reconèixer que els nostres avantpassats de fa un segle, ho van intentar més que nosaltres, com ens recorda l’amic Chris Ealham.
2 
8 
