A l’estiu hem tingut grans sorpreses. L’anunci d’un futur reconeixement del català per les institucions europees i de l’autorització del seu ús al Congrés dels diputats és una cessió que, personalment, no m’esperava. Hi ha gent que pretén menysprear aquests canvis, però són victòries importants que deuen ser símptomes de replantejaments estratègics més profunds. En primer lloc, són els primers beneficis tangibles produïts pel procés. Després d’un conflicte de sis anys, el marcador dels independentistes estava a zero. Els triomfs jurídics a les instàncies internacionals no podien amagar la degradació viscuda pel govern autonòmic i el dany generat per dinamitar uns consensos socials respecte de la llengua sense estar preparats per a la lluita. Anar a un conflicte sense preparar-te mentalment i materialment té un preu molt alt i la societat catalana l’estava pagant. Qualsevol guany per petit que sigui al temps de descompte es pot presentar com un gran èxit en aquestes circumstàncies, perquè a l’horitzó no s’aguaita res més.
Per tant, és possible capgirar el discurs derrotista i explicar que la via de la confrontació permet obtenir més fruits que el pactisme d’estatuts de fireta. A més, el reconeixement de l’oficialitat del català a la UE és un tractament reservat a les llengües oficials a escala estatal, excepte pel luxemburguès per falta de sol·licitud del Gran Ducat de Luxemburg per, probablement, evitar un debat lingüístic sobre la seva consideració de dialecte de l’alemany o de llengua diferenciada (no sols hi ha secessionisme lingüístic al País Valencià). Això significa, reprenent la tesi de les tres embranzides, que Puigdemont pot presentar aquesta oficialitat com una mena de reconeixement internacional del conflicte entre Espanya i Catalunya, sumat als processos judicials al TJUE i el TEDH, i un tractament de nació a Catalunya a uns nivells que no havia aconseguit fins ara.
Són fites molt importants per coronar el procés i poden servir per tancar la paradeta, objectiu real de tots els polítics que no saben com desfer-se del procés sense afonar els seus partits, i deixar per a la pròxima generació la lluita per acordar els mecanismes de resolució del conflicte. Com explicàrem, seria la tercera generació els encarregats d’activar-los i resoldre el conflicte. Més temps, més marge, més gradualisme i més possibilitats de jugar amb les expectatives i els ànims de la població quan molts estan esgotats de no anar enlloc. Evidentment, hi haurà veus crítiques que bramaran, però no faran cap pas endavant, perquè no saben què fer i qualsevol alternativa comporta tants riscs i poques possibilitats d’èxit que ningú les prendrà. Per altra part, el ridícul fet per ERC per la seva incapacitat negociadora també dona un gran atractiu a aquesta solució per a la gent de Junts i els seus votants.
Molts descontents diran que es tracta només de símbols i que en els aspectes econòmics i de distribució de poder tot continua igual. Tenen raó, però els símbols són cabdals perquè representen idees i valors. Representem el nostre món mitjançant símbols i, al llarg de la història, la humanitat ha matat i mort per símbols. Escoltar català al Congrés provocarà onades d’ira incontrolables, perquè els monolingües són conscients que dificulta molt l’extermini del català, el gallec o l’euskera i envia un missatge molt clar a la població de territoris bilingües sobre la seva importància. És una qüestió de dignitat i, ben aviat, a qualsevol persona amb una sensibilitat democràtica li semblarà una vergonya que aquesta no fora la norma des de fa quaranta anys. La gran incògnita és saber quants monolingües amb sensibilitat democràtica hi ha a Espanya.
Per altra part, des d’un punt de vista estratègic, a llarg terme és una gran derrota de l’Estat espanyol. Sempre havia pensat que aquestes concessions es farien després d’una llarga mobilització que aturés Catalunya durant setmanes. Han vingut, paradoxalment, quan l’independentisme és feble als carrers però decisiu al parlament. Si algun cop torna a sostenir-se una acció col·lectiva continuada i persistent, la bala del reconeixement del català ja s’haurà exhaurit i seran necessàries altres concessions. Evidentment, no serà la independència, però tard o d’hora un mecanisme que la faci viable, malgrat que estigui dissenyat perquè el referèndum fracassi o sigui quasi impracticable, s’oferirà des de l’Estat si la normalitat democràtica no s’interromp. És l’única sortida democràtica possible i, probablement, acabarà a la canadenca: una federalització o belgiquització de les institucions espanyoles i els seus partits. Un escenari que sols podrà detenir-se mitjançant un gir autoritari que acabí amb el joc parlamentari.
Per aquesta raó, no puc deixar d’interrogar-me per l’abrupte gir de Sánchez. M’ha sorprès, perquè abans de cedir en aquests punts, hauria dit que s’arriscaria a enfrontar uns nous comicis. Si no ho ha fet, és perquè hi ha un canvi d’estratègia més profund i, en lloc d’apaivagar l’independentisme, pensa utilitzar la seva força contra els seus enemics. Ell serà el mediador, l’únic que pot traure Espanya de la paràlisi política actual. Una paràlisi que se sosté per l’existència de VOX i la incapacitat del PP de sumar cap partit nacionalista. Necessita el PP atrapat en aquest dilema i necessita graduar la tensió nacional per marejar Feijóo, sempre indecís entre escalar el conflicte o cercar l’acord amb altres forces polítiques.
La urgència per permetre l’ús del català abans de la investidura té com a objectiu incomodar un dubitatiu Feijóo atrapat a un foc creuat. VOX reaccionarà amb escarafalls cada cop que un diputat no parli en castellà i al PP es dividiran entre els qui volen augmentar la tensió i els qui consideren que han de normalitzar políticament la nova situació, si no volen patir les conseqüències en les autonomies bilingües. Tots sabem que Feijóo no sobreviurà políticament a aquest fracàs, no sols per les seves incapacitats personals, sinó per la confusió constant dels missatges. És un antic president de comunitat autònoma bilingüe i és gallec: és el candidat que hauria de refer ponts amb els partits conservadors bascs i catalans; però no pot desmarcar-se de l’ombra de VOX.
El substitut serà Isabel Díaz Ayuso i al PSOE ja ho saben. El gir ZP és tornar a fer del PSOE el partit federal que representa la plurinacionalitat d’Espanya per enfrontar-se a Ayuso, que representa Madrid, la fortalesa dels guanyadors de la guerra civil. La ciutat-estat que governa Espanya des del 1939, perquè al règim de la Restauració, com bé sabia Cambó, el parlamentarisme exigia saber teixir aliances entre diferents elits econòmiques i territorials. Des de 1939 sols hi ha una elit que ho controla tot i ha anat succionant recursos de la resta de territoris fins a fer de Madrid la capital del seu imperi personal. Amb l’arribada de la democràcia, el PSOE, format pels quadres tecnocràtics provinents del falangisme, assumí també el projecte de fer de Madrid un gran campió internacional del sector serveis, la porta d’entrada d’Europa a Amèrica Llatina. Un miratge de Londres com centre financer internacional.
L’experiment ha tingut uns magres resultats, però un dels seus efectes ha estat l’empobriment de tota Espanya. Brutal a Castellà-Lleó, Astúries i el País Valencià i paralitzant per a Catalunya. És una factura molt elevada per a una elefantiasi que no genera la riquesa esperada i, encara menys, la distribueix. Tanmateix, el principal problema és que sols el PP trau rèdits electorals d’aquest tracte preferencial a la capital. No tinc cap dubte que el recompte del vot per correu suposà un punt d’inflexió en Sánchez, la seva caiguda del cavall pel camí de Damasc. Quin sentit té invertir i fer tant per Madrid, si és l’única capital d’Europa que és més conservadora que la resta del país? S’ha adonat que hi ha alguna anomalia, alguna disfuncionalitat, en el model estatal espanyol que perjudica el PSOE i beneficia el PP i Sánchez ha entès que ha d’eliminar-ho o solucionar-ho per mantenir-se al poder.
Ayuso, a més, és l’encarnació d’aquest problema. Un problema vist per tota la ciutadania durant la crisi de la COVID i una escletxa d’antimadridisme que Sánchez pot explotar en benefici propi. La popularitat de Rodríguez Zapatero, segurament decisiu en els bons resultats del PSOE, és un altre factor a tenir en compte. Zapatero errà, no en els objectius, sinó en l’estratègia. La seva idea d’aconseguir una mutació constitucional via reformes estatutàries fou escapçada pel Tribunal Constitucional, però Sánchez no jugarà al camp de la llei. Serà en les mesures econòmiques, més mal·leables i discrecionals, on començarà a legislar contra Madrid per beneficiar altres territoris. Vol un conflicte total amb Ayuso, un conflicte que acabi en la proposta d’aplicació de l’article 155 al Senat i on el PP votí contra els interessos d’Espanya per defensar les autonomies. I també vol els nacionalismes perifèrics donant suport a la mesura.
Aquest escenari trencarà el discurs que Sánchez col·labora amb els enemics d’Espanya i posarà Madrid contra Espanya, mentre que el PP tindrà un marge polític més estret i sols podrà competir amb VOX per créixer per la dreta. Els independentistes intentaran no ballar al ritme de la seva música, però ho tindran molt difícil. En primer lloc, perquè tot el que sigui perjudicial per Madrid és bo per a Barcelona i Catalunya. La convergència d’interessos materials és massa forta per a negar-s’hi i, finalment, es col·laborarà. En segon lloc, perquè declarar-li la guerra a Madrid és una proposta massa engrescadora per a dir-li que no. De fet, generarà un gran entusiasme a altres comunitats autonòmiques i el PSOE intentarà ampliar la seva base electoral en la lluita contra el trumpisme d’Isabel Díaz Ayuso. La presència d’un enemic carismàtic, egòlatra i amb un gran desig de focus, a més, permetrà al PSOE desviar l’atenció de la monarquia i altres elements més difícils de gestionar per a ells. La legislatura vinent serà el xoc sense frens entre Sánchez i Ayuso.
