Salvador Illa, amb una trajectòria poc brillant dintre del PSC, però d’absoluta fidelitat als “apparàtxiks” socialistes i especialment als “jefes-jefes” de Madrid, està jugant les seves cartes amb notable intel·ligència i estratègica habilitat. Té tants diputats com el tàndem Aragonès-Junqueras, poca broma.
A diferència d’Inès Arrimadas, que no va saber ni va voler gestionar la seva clara victòria electoral del 2017, Illa té una notable solidesa intel·lectual, a més d’una certa experiència a les trinxeres de la política local i de la nota més destacada del seu currículum: una gestió molt bona de la crisi de la covid-19 com a ministre de Sanitat. Amb algunes espifiades, com no podia ser d’altra manera en aquella crisi, però molt bona, acompanyat del brillant servidor públic Fernando Simón, que es va deixar tots els pèls a totes les gateres que va trobar al seu camí. Un excel·lent i providencial professional, per cert, al qual aquest país ha tractat miserablement, com és tradició.
Illa va directe cap a ser vicepresident de la Generalitat catalana (de fet o de dret) en un futur pròxim.
President, no. No ho serà. Encara que guanyi les eleccions, cosa no gens improbable.
És prou llest per saber que la partida de veritat es juga a Madrid i no a Barcelona. Els tripijocs a Madrid, els suports a un govern multipartit (liderat pel PSOE, però podria ser que sense Pedro Sánchez, aspirant a llocs prèmium a escala europea i internacional) tindran un preu. I Illa el pagarà, perquè coneix els límits, les penyores, les misèries i les tornes.
Amb el pressupost de la Generalitat colonial està jugant les seves cartes impecablement. No són molt bones, però són millors que les del tàndem Aragonès-Junqueras. I a sobre té paciència budista: sap esperar, cosa no poc important en política.
Es cobrarà totes les petites (però no insignificants) millores que el govern del PSOE i Unidas Podemos han anat introduint en la situació dels represaliats, perquè sap, com és evident, que aquest és ara el centre de gravetat de la política dels partits catalans que aparenten un independentisme abrandat, tot i que a la pràctica estan oberts a negociar-ho tot. Oberts? No, delerosos, ansiosos, desesperats. Al preu que sigui, intentant salvar la cara i dissimular.
Diguem les coses pel seu nom: això va de procurar aturar o minimitzar l’acarnissament policial, fiscal i judicial, i de buscar solucions creatives, més o menys viables, a milers de situacions personals. Aquesta és la cua de palla de la política catalana, per aquí els tenen enganxats.
Illa és el perfecte gestor d’una situació enganxosa i enfangada com aquesta, justament perquè sap que és una peça de l’engranatge i que ja li recompensaran d’alguna manera els seus sacrificis. Per altra banda, intueixo que és prou intel·ligent per no desitjar ser president d’una cosa malmesa i desprestigiada com la Generalitat, que per altra banda no deixa de ser un invent del colonialisme castellà, del 1931, comprat a ulls clucs i cofois pel catalanisme, sempre tan poc consistent.
Illa rima amb Montilla? Sí. Clarament, en circumstàncies històriques diferents. Sap fer el seu paper, com ho va saber fer Montilla, home admirable per la capacitat aferrissada de convertir les seves febleses en fortaleses aparents, a anys llum de la brillantor de Pujol o Maragall. Illa rima amb Mas? No. Illa sembla que coneix infinitament millor quins són els límits del seu paper i se’l creu justet, sense passar-se, no com Mas, que va ser catastròfic en tots els sentits quan es va sentir com una mena de Moisès postpujolista.
Illa domina el centre del camp de joc, un ull posat a la defensa, un altre a la davantera. No en traurem gaire cosa, cert. Però almenys hi ha algú que sap a què juga, encara que no hi estiguem d’acord.
A la Catalunya del 2023, tan perduda en un marasme de paroxismes i de coses quotidianes i bàsiques mal gestionades i mal resoltes, això no és poc.
Ah, i per si algú en dubta, no el penso pas votar, quan arribi el moment. Com tampoc no penso deixar de reconèixer-li els mèrits que té.
7 
12 
