A l’Edat Mitjana la població vivia, pràcticament esclavitzada, treballant per una minoria dirigent vagarosament desenfeinada. ¿Els sona la música? Què feien els senyors feudals quan les seves arques es buidaven? L’alternativa més habitual era incrementar delmes i tributs sense contemplacions ni criteri, aclaparant si era necessari, una població que malvivia. Al final el sistema es va ensorrar. Un, podria tenir la sensació que algunes qüestions, salvant distàncies, no han canviat pas gaire. Avui dia, el recurs fàcil per a finançar l’Estat i els seus serveis és incrementar la pressió fiscal, que es podria considerar ja confiscatòria. També es recorre sense gaire prudència a l’endeutament, que ja sobrepassa els 100% del PIB i que hipoteca el nostre futur. S’exprimeix -com aleshores- una mica més la població i la sensació és que, al final, es refermen o fins i tot amplien molts dels problemes.
Des de la mirada curta a un pam del nas, els nostres representants polítics massa cops sembla que vulguin entretenir el personal amb problemàtiques virtuals (o inventades). Segurament hi ha un intervencionisme excessiu, cosa que es tradueix en una hiperinflació normativa, exagerat control i, fins a cert punt, un paternalisme mal entès. ¿No seria més raonable i senzill disminuir absurds sobrecostos per buscar l’eficiència en la gestió? L’Estat alliberaria importants recursos d’intervenció a una societat cada com més necessitada, que d’altra banda és el que des d’Europa ens estan recordant dia rere dia des de fa temps.
Feudalisme democràtic
Des d’aquest ecosistema polític -almenys aparentment endogàmic- sembla intuir-se una certa imposició de les normes de joc d’acord amb les quals sempre guanyen els mateixos. En algun fòrum s’ha arribat a escoltar que vivim en una mena de “feudalisme democràtic”, mentre les persones, entitats i empreses sobreviuen com poden en un hàbitat molt rígid escanyats entre l’excessiva pressió fiscal i la famosa i trista burocràcia. La crisi de la Covid-19 probablement hagi destapat molts defectes del sistema, i les conseqüències socioeconòmiques poden ser catastròfiques (probablement a Espanya pitjors atesa la idiosincràcia del nostre model). A mesura que anem superant la fase d’emergència sanitària i anem introduint-nos en la d’emergència social i econòmica (segurament serà llarga i traumàtica), la indignació i la ràbia de la població pot anar ‘in crescendo’. ¿Estem preparats per encaixar-ho? Potser la sensació més xocant és que la majoria de la ciutadania no ho percep així: ¡compte, de moment! Perquè el caldo de cultiu hi és. Això sí, ja s’apunta que se’ns exprimirà una mica més, per la qual cosa l’increment de la pressió fiscal i un endeutament encara més gran semblen inevitables. De moment, un microscòpic virus ho focalitza i tapa gairebé tot, però el problema estructural existeix, i els nostres representants de la política son qui té la responsabilitat -i obligació- de plantar-hi cara i amb garanties. El confinament (ja saben, les circumstàncies obliguen) ens ha regalat un temps preciós per pensar i reflexionar. Això, sempre és ‘perillós’ tal i com segurament subscriuria el mateix Karl Marx i tants d’altres. Però el coronavirus ha punxat la bombolla artificial del pressuposat Estat del Benestar i, per supervivència, ens veurem obligats a modificar el nostre model de vida. Val la pena encarar el futur post Covid-19 amb optimisme, però caldrà afrontar profunds canvis com a societat però també personalment, si es que no ens volem veure arrossegats cap a la ruïna. No només no ho mereixem sinó que tampoc ens ho podem permetre, perquè el nostre futur està en joc.
