Puigdemont deia l’altre dia que potser trigarà vint anys a poder trepitjar terra espanyola però que sap del cert que no trigarà tant a poder tornar a Catalunya. Donant a entendre, així, que està convençut que serem independents abans. Va piular la frase i tot. Per la seva banda, que és la mateixa, Quim Torra va dient que s’ha d’anar fent República i tal. Tenint en compte que no estan disposats a saltar-se la llei espanyola, el que això significa és que s’ha d’anar fent país rascant d’aquí i d’allà com hem fet tota la vida. I qui dia passa, any empeny.
Paral·lelament, amb la investidura de Pedro Sánchez, PDECAT i ERC han recuperat la idea del referèndum pactat, com si ell no hagués donat suport al 155 i com si el PSOE hagués deixat de ser el PSOE de fa uns mesos i de sempre. De fet, durant la mateixa roda de premsa, Puigdemont va dir que espera no sé què del nou president espanyol: “El normal és que qui rep els vots d’algú, correspongui”. El normal, diu, com si estiguéssim al Regne Unit. I també va insistir, per si algú a Espanya encara no li havia quedat clar, que aquí sempre estarem encantats de pactar un referèndum.
És a dir, ens expliquen que aniran fent República i que acabarem sent independents però l’únic projecte polític que proposen per materialitzar aquests objectius és queixar-se d’Espanya fins que Espanya sigui diferent. Fora d’aquesta esperança no expliquen cap pla, res, buit interestel·lar.
És veritat que reconeixen que a hores d’ara la prioritat és que els presos i exiliats puguin tornar a casa, però això no depèn de nosaltres i, en cas que en depengui, l’estat posarà un preu molt alt a l’alliberament dels ostatges. Però és igual, imaginem per un moment que els presos són alliberats i que els exiliats poden tornar. Meravellós, i ara què? Com fem República? Com som independents abans de vint anys?
Els polítics tenen el deure d’explicar no només els seus objectius sinó també com pretenen assolir-los. Durant molts mesos ens van demanar que els féssim confiança perquè, per motius estratègics, no podien mostrar les seves cartes. Després vam saber que, més enllà del cens universal del referèndum, no tenien asos amagats. Ara ja no parlen de cartes ni de terminis ni de fulls de ruta ni de plans B, ara ni tan sols parlen d’un pla A. Ara només desitgen, ara només esperen. Però és clar, els representants polítics no estan per desitjar, estan per complir els desitjos de la gent que els ha votat. I quan no tenen la intenció de complir el seu programa electoral o quan no tenen ni idea de com fer-ho, cometen frau electoral. No ens ho deixem fer. Fem-los fora! Les primàries impulsades per Jordi Graupera són el primer pas. L’ANC, amb una participació rècord, ja s’hi ha apuntat.
