Amics, coneguts i saludats d’ERC em vénen actualment a veure amb una preocupació constant: què ha passat perquè l’independentisme s’hagi fragmentat tant? Aquest fet els obsessiona perquè, de no haver estat així, el partit republicà tindria unes millors expectatives electorals: però també perquè els preocupa sincerament aquesta impossibilitat crònica de l’independentisme català d’aplegar-se sota un projecte sòlid. Tinc la meva teoria sobre què ha passat. I no agrada escoltar-la a molts d’aquests amics i coneguts.
L’independentisme (políticament organitzat) es va començar a fragmentar l’any 2003, quan va decidir divorciar-se del nacionalisme. Una cosa era apostar pel tripartit, i l’altra va ser trobar sota les pedres argumentacions gratuïtes, mancades de rigor i profundament destructives, que consistien a renegar de tot el que fes olor de nacionalisme i caricaturitzar-ho. “Jo no sóc nacionalista, jo sóc independentista”. “Portem massa temps de regionalisme essencialista”. D’acord. Caricatura. Mofa. Mori Cambó. Distanciament. Divorci consumat. Però, en aquell precís instant, el que podríem considerar la creixent “família” independentisme començava a estar profundament barallada i decebuda. Amb els uns, o amb els altres, o amb el divorci en si mateix. I si la cosa venia dels pactes de CiU amb el PP, o de 23 anys de govern monocolor, o de menyspreus per part de Pujol, són excuses amb poca importància: tot això justificaria un tripartit però no una persecució malaltissa, un allunyament ideològic tan artificial com total, i un renec constant de tot el que s’havia construït fins aleshores. El que fins aquell moment eren discrepàncies, es transformaven (innecessàriament) en una guerra civil. Tot això obviant, irresponsablement, la quantitat d’independentistes que hi ha a CiU. I deixant que el socialisme “federalista” (ehem) agafés les veritables regnes del govern. La posterior fragmentació de l’independentisme polític en sentit estricte, i d’ERC en particular, són ferides no cicatritzades d’aquest nefast capítol en la història no dels governs de la Generalitat, sinó del catalanisme.
A aquest innecessari trencament ideològic es va sumar una matussera gestió dels condicionants del tripartit per part d’ERC, una gestió marcada pel sectarisme i per la precipitació, que ha acabat fent irrespirable la idea de ser independentista i tornar a fer confiança en els republicans. D’aquí els corrents crítics interns, d’aquí el congrés extraordinari, l’escissió de Carretero, l’aparició de Solidaritat Catalana, la picabaralla entre Carod i Puigcercós… Per què no hi ha un projecte polític independentista sòlid? Perquè s’ha allunyat massa de la majoria nacionalista del país. Hi ha sobirania possible sense CiU: però no hi ha sobirania possible menyspreant CiU i tot el que representa. I mira que era fàcil.
