El poder i els diners et fan sexy, interessant, savi, atractiu… Encara que siguis un lluç bullit, seràs el/la més seductor/a de la festa si tens el que cal per posar la temptació més irresistible davant dels morros d’un amplíssim ventall d’éssers humans: desenganyats, aprofitats, arribistes, ambiciosos, egoistes, narcisistes, putejats, pragmàtics, defenestrats, idealistes frustrats, escaladors, llepaculs, desesperats…
Hi ha gent que ensuma les oportunitats, els canvis del vent. Gent que veu forats on altres veuen obstacles. Gent que es posa en moviment quan comença l’estampida, ni abans, ni després: calcular el moment oportú és essencial.
Això val per a la política, per a l’administració i per a l’empresa privada, amb lleugers matisos en cada cas. Sempre, sempre, cal saber intuir on és el poder i calcular quant pot durar. Si t’equivoques, te la fots, et lapiden, t’escupen. Si encertes el moment adequat, puges al tren i t’hi fan un lloc, després d’un ràpid i fred càlcul d’allò que pots aportar. Mai no s’hi puja de franc.
El tren que està posant en marxa el maquinista Salvador Illa està demostrant que sap com funcionen les coses i com són les persones. I també sap molt, molt bé, quins són els punts febles del país. No cal un gran lideratge ni un gran maquinista. Cal entendre la grisor, contradiccions i pors d’aquesta època i saber pescar.
Els fitxatges del Govern Provincial de la Singularitat de Catalunya (en fase d’extinció al pas que anem) són pura orfebreria. Una obra mestra, cosa fina. Per treure’s el barret, sense saber tots els que de moment han dit que no ni els que diran que sí en el futur.
Això té un nom: intel·ligència política. Reconèixer-la no t’obliga a compartir els seus objectius. Negar-la estúpidament i no aprendre’n ni reaccionar et porta, sempre, a perdre. Que és el que està passant, més enllà de l’espectacle del tronat cabaret polític indepe de cada dia.
La perdigonada arriba a tot arreu. Hi ha de tot, entre els fitxatges: exconsellers indepes i tebis reciclats després d’un atac de banyes, consellers indepes light, un simbòlic exbatlle de Campdevànol, un amplíssim catàleg de tècnics-polítics sempre entre dues aigües, un grapat de professionals sòlids que tenen legítimes i honestes ambicions, una bona colla de contorsionistes professionals, expresidents més solitaris i penjats del que reconeixerien mai, un exèrcit de comunicadors i estrategs que s’han de buscar la vida… I a tots aquests s’hi han d’afegir unes quantes quotes de partit, pactades discretament, amb desenes de càrrecs que es mantindran o només es mouran una mica, sense fer massa soroll i avui per tu i demà per mi.
Una jugada política guanyadora, claríssimament, enfocada a l’estabilitat i als equilibris. Amb l’aspiració de durar vuit o deu anys i mentrestant ja anirem veient què passa, procurant sobretot trepitjar pocs ulls de poll.
Ull amb menystenir el poder seductor i anestèsic d’una Catalunya possibilista, pragmàtica i d’anar fent, sense escarafalls. En un país de propietaris de pisos turístics, de negocis immobiliaris i estrafolaris, de manca de vocació industrial i científica, on fa dècades que s’està destruint la musculatura econòmica i social tradicional, amb un estat que juga a la contra, amb un Madrid que guanya totes les lligues de tots els jocs, amb una política absolutament desacreditada i amb encefalograma pla, amb classes mitjanes en vies de ruïna absoluta, amb una repressió judicial molt eficaç, l’anar fent és molt, molt atractiu. I salvar-se del naufragi, encara més.
Quina és l’alternativa? El somni frustrat, les traïcions, les mentides i les interminables picabaralles independentistes? El catalanisme ideal, de pedra picada i vocació de minoria tossudament tancada, sense cap mena de projecte de futur?
Illa i el seu equip, a l’ombra protectora i tramposa de Sánchez, potser no lideraran cap futur esplendorós, però li estan prenent les mides força bé al país. Hi ha un tren que s’està omplint de passatgers que no saben on va i un altre que s’està quedant a la via morta, negant-se a acceptar que no va enlloc…
