Ja no es porta això de posar títols en llatí, i potser no impressiona tant com el febrer del 1939, en aquell inoblidable article de Carles Sentís on celebrava ple de joia la defunció de la Catalunya republicana i el renaixement de “l’autèntica” Catalunya. La real, que sempre queda bé, i que acostuma a coincidir amb “la reial” i “l’espanyola”, que és com Déu mana. La solemnitat del llatí fa que et vinguin ganes de buscar el primer picapedrer de guàrdia i demanar-li que agafi una llosa de pedra i escrigui amb tipografia immortal (una Trajan, per exemple) aquesta sentència dels déus. Com si hagués estat dictada des del cim del mont Sinaí. Finis Cataloniae, la fi de Catalunya. Poca broma. Se’t posen els carquinyolis per corbata.
Estem condemnats (i condemnades). Han tingut tanta paciència amb nosaltres, tanta, durant tants segles, però són tan bons, tant, que no ens bombardegen amb bales de canó sinó amb un missatge por tierra, mar y aire, que és com s’envien els missatges apocalíptics. Amb aquell to, “militar, por supuesto”, que tant agrada a les Espanyes.
Catalunya està acabada. Li espera una decadència que riu-te’n tu d’Albània o Corea del Nord. Ja no ens diuen que deixarem de ser europeus, perquè després del cas d’Escòcia (que ha aconseguit no ser independent i no ser europea) millor no remenar segons quins temes. Simplement ens diuen que ens morirem de gana, que acabarem conreant calçots i picant pedra per fer-ne pans, com fèiem abans de tenir la immensa sort de ser admesos a l’imperi madrileny. El 14-F la vam cagar. No vam votar el que tocava. Hem tingut tres anys i mig per fer-nos perdonar el 2017 i aquí estem, insistint en el nostre suïcidi col·lectiu.
I per acabar-ho d’adobar, i en això sí que tenen raó, fem el ridícul amb la SEAT-VW: una rebequeria infantil, ui, no, si hi va el monarca espanyol, el govern català prefereix amagar-se sota les pedres. Quina gran oportunitat perduda, mentre fan els seus tripijocs de partit, la mar d’entretinguts amb les seves joguines i discursos. I van i li regalen a Felip VI el titular més trampós: el mateix rei que trucava les empreses perquè marxessin de Catalunya (qui és el ruc que mata la gallina dels ous d’or?), ara es presenta com el rei que lluita per atraure inversions i crear feina. Amb la pasta que hi posarà l’Estat, de la qual encara no n’hem parlat, però un bon titular no té preu.
Atenció, espòiler: està en marxa una nova estratègia. Infinitament més intel·ligent i perillosa que els “piolins” i la repressió, tot i que evidentment tot està relacionat: o passes pel tub per les bones, quan ja estiguis per rendir-te, o t’obrim el cap o t’arruïnem la vida.
Catalans (i catalanes) només us espera la decadència, la ruïna, la misèria, si seguiu per aquest camí. Us carregareu Catalunya abans que sigui independent! Abans enfonsarem Catalunya que deixar-la marxar, però a sobre us en donarem la culpa a vosaltres. És el missatge de l’Espanya disposada a guanyar, activant tots els seus tentacles (econòmics, polítics i mediàtics) a Catalunya. Frustrada pel fracàs espectacular de l’operació Illa.
La fi del món, cada dia. La fi de Catalunya. Acuradament planificat i coordinat. No és una improvisació. Hi ha neurones al darrere. Tota guerra es planteja sobre el mateix. mira, val més que et rendeixis a la primera, perquè si no encara hi sortiràs perdent molt més. Traduït: por, por de la bona, a veure si et tremolen les cames, et cagues a les calces, obres les portes de la muralla i t’agenolles i dones gràcies per continuar amb vida.
Com deia Sun Tzu, al seu Art de la Guerra, la millor victòria és la que s’aconsegueix sense combatre una batalla. Aquesta subtilesa exquisida, però, no és a l’abast de l’estil madrileny i espanyol de palo y tentetieso.
Tenim un problema: un relat tòxic, ben plantejat, potent. Perillosíssim. L’antídot no és aplaudir insensatament una política independentista que no té altre melic que ella mateixa, els indults, les amnisties fantasioses, les escorrialles de l’autonomia i el repartiment de parcel·letes de poder. Il·lusos: no hi ha altra oferta que la rendició incondicional, amb Sánchez o el Cid Campeador.
L’antídot és recordar que aquest és un país capat. I treure’n conclusions dures i realistes. Pot sonar una mica bèstia, en soc conscient, però la por funciona aquí fabulosament, ho enfanga tot. És el gran parany, creure’ns que amb Espanya estarem millor, com si en tants segles no haguéssim après res. Com si no haguéssim perdut res. El Finis Cataloniae són ells (i elles). I tenen una oportunitat històrica per aconseguir-ho.
132 
