Fa dos anys i mig, en aquesta mateixa columna, vaig analitzar la desfeta de l’independentisme a les eleccions del 12-M i vaig advertir que el moviment havia d’aterrar a una nova fase de resistència. Vaig defensar que calia assumir aquesta nova realitat, repensar l’estratègia, renovar els lideratges i començar a preparar el futur. També vaig alertar del perill de normalitzar el règim de terror repressiu administrat pel PSOE, així com la submissió dels partits a la lògica autonòmica.
No cal explicar que malauradament no hem aterrat en aquesta fase encara. Els partits no han fet res del que havien de fer i els perills que es percebien s’han acabat fent realitat. Ara estam molt pitjor. El xiclet de l’amnistia s’ha estirat tres anys i hauria durat una legislatura sencera si no fos que Sánchez ha decidit jugar al pòquer. Els partits que el varen investir sembla que encara no en tenien prou i volien que els seguís humiliant i sotmetent a la seua agenda de mantenir-se al poder perquè sí.
Sánchez va de catxa. No té cartes per seguir governant. Els 40.000 vots que varen faltar fa 3 anys i escaig per a una majoria del PP i VOX el 29-M els posarà Catalunya. Ja tendrem ocasió de parlar-ne al pròxim article. L’etapa de pactes de l’independentisme amb el PSOE s’acabarà, encara que no per manca de ganes de prorrogar-la quatre anys més per part d’ERC i Junts. Haurà de ser la implacable força de l’aritmètica electoral la que impedeixi que tornin a investir Sánchez.
Ens varen prometre fer la independència i no la varen fer, després ens varen prometre una solució pactada amb el PSOE i no la varen aconseguir perquè no existeix. Ara s’han inventat una nova pastanaga electoral que consisteix a prometre que ens salvaran del PP i VOX. Però tots sabem que tampoc no ho faran, perquè no saben com fer-ho i a més serà impossible.
Supòs que tots plegats, ERC, Junts i àdhuc la CUP ja es veuen aprofitant el canvi de cicle espanyol per intentar aixecar la bandera de la resistència contra un govern espanyol hostil. Ni es paga que tots els lideratges caducats que encapçalen aquest flanc institucional faran servir aquest relat per intentar justificar la seua continuïtat més enllà. Fins i tot les entitats decadents de l’independentisme civil intentaran reviscolar amb aquesta excusa. Però no colarà. No ens ho podem permetre. Som on som gràcies als seus fracassos i la seua traïdoria.
La gent que no ha fet la independència promesa ens ha condemnat a seguir dins Espanya amb l’única opció de triar entre un carceller simpàtic i un de més rude. Ells mateixos s’adonen que aquest és el seu paper: reclutar gent per a la batussa esquerra-dreta nacionalment espanyola. L’eix nacional està tan absolutament marginat d’aquestes eleccions que fins i tot Junts, que deien que no eren de dretes ni d’esquerres sinó independentistes, es presenten com l’opció de centre.
Ja no hi ha més excuses per retardar l’organització de la resistència. Sabent que no podem comptar amb ells, els partits clàssics, perquè l’única resistència que coneixen és la seua personal, i passa per abraçar-se al PSOE. I sabent que Aliança, tot i el seu creixement desfermat, tampoc no ens serveix. En aquest cas per una raó molt poderosa: perquè una part de la seua base electoral serà la que donarà a PP i VOX la majoria absoluta contra la qual haurem de lluitar.
Sembla, per dir-ho amb una metàfora que s’ha fet recurrent, que alguns han començat a reclutar gent per al front d’Aragó en el bàndol contrari. Després de dir-nos insistentment que havíem de deixar de mobilitzar-nos per salvar Espanya de la seua dreta, alguns han fet un pas més i han començat a reclutar gent per alliberar-la de la seua esquerra. Més gent que perdem per a la causa de Catalunya quan més la necessitam. Jugada mestra.
És urgent, doncs, organitzar l’espai que ha de tornar a posar l’eix nacional a l’agenda, assumint que no ho faran els que l’han abandonat. I sobretot impedint que el posin per enèsima vegada al servei de l’alternança en l’elecció del carceller espanyol. La política catalana fa molt de temps que va decidir retrocedir fins al 2006. El caos no ens permet veure si som al 2009 o al 2011. Però potser és més aviat el segon, tot i que el PSOE intenti repetir el “si no hi vas, ells tornen” del 2008.
És el moment de fer avançar el país cap al 2012, amb gent nova i eines noves. Això vol dir preparant-nos no per a les pròximes eleccions al Parlament, que ja podem imaginar com aniran, sinó per a les següents. L’horitzó sembla llunyà, però és ara que es comença a construir. Resistir per poder guanyar. Posar les bases per fer el salt qualitatiu a l’inici de la pròxima dècada. No hi ha res perdut, diguin el que diguin, però hi ha molta feina urgent. És la nostra agenda per al 2030.
___________________
Josep Costa és politòleg i advocat.
