L’amnistia pot tancar jurídicament el cicle de l’1-O, però no el pot resoldre políticament. Aquesta és una de les qüestions de fons del moment que viu ara l’independentisme català: els seus principals dirigents recuperen els drets polítics i poden començar a deixar enrere la condició d’exiliats o inhabilitats, just quan el moviment que els va convertir en protagonistes del 2017 afronta una nova etapa marcada per la divisió i la falta d’una estratègia compartida.
El calendari té un fort component simbòlic. Els líders que van encapçalar l’1-O poden recuperar ara la plena normalitat política, però el mapa polític català ha canviat profundament. Junts, ERC i la CUP mantenen estratègies diferents, mentre l’entrada d’Aliança Catalana ha afegit una nova fractura dins de l’espai independentista. L’amnistia resol una qüestió essencial restituint drets i posant fi a una excepcionalitat judicial que ha condicionat la política catalana durant gairebé una dècada. Però no pot reconstruir la unitat independentista.
El president Puigdemont és el cas més evident. Ha de tornar a ser candidat? Ha de continuar al capdavant de Junts? Ha de disputar unes eleccions catalanes? O pot assumir un paper diferent en la definició d’una nova etapa del partit? Tornar físicament a Catalunya no significa tornar políticament al 2017. I això s’ha de gestionar.
Amb Oriol Junqueras passa una cosa semblant. ERC afronta una etapa en què Gabriel Rufián vol assumir el protagonisme electoral a Madrid, amb o sense Esquerra, però la restitució dels drets polítics de Junqueras no resol el debat sobre els lideratges republicans ni sobre quin paper han de tenir els dirigents republicans que van protagonitzar el procés.
Puigdemont, Junqueras o els altres dirigents no han deixat de tenir pes polític, però el moviment que representaven ha canviat. I el 29-N serà una primera prova d’aquesta nova etapa, perquè obligaran Junts, ERC i la resta de forces a explicar què volen aconseguir a Madrid, quines prioritats tenen i quin projecte defensen més enllà de la reivindicació de l’1-O. També permetrà veure fins a quin punt els antics lideratges continuen sent capaços d’articular un projecte polític compartit o si, per contra, el moviment entra definitivament en una fase de relleu generacional i estratègic.
Durant anys, la situació judicial ha format part indestriable del relat independentista: presos, exili, inhabilitacions, ordres de detenció i la reivindicació permanent d’un referèndum que l’Estat no va reconèixer. Quan aquesta excepcionalitat desaparegui, els seus protagonistes hauran de tornar a la política ordinària.
I aquí rau la imatge més significativa del 29-N: els dirigents que van ser condemnats pels fets de l’1-O poden recuperar plenament la seva llibertat política mentre les forces que van defensar aquell referèndum arriben a una cita electoral profundament dividides. L’1-O va ser presentat com un punt de ruptura i d’unitat. El 29-N pot acabar sent el moment en què es faci més evident que aquell cicle polític ja no existeix tal com el vam conèixer.
