Amb el PSOE o contra el PSOE. Les eleccions del 29 de novembre són el resultat final dels vuit anys de satel·lització de la política catalana a rebuf de Pedro Sánchez. En realitat, ERC i Junts han fet possibles dues legislatures del PSOE que han servit per poca cosa més que anar ajornant en el calendari els termes dels acords d’investidura. La Mesa de Diàleg que els socialistes espanyols van pactar amb ERC ha tingut exactament el mateix èxit que el mediador -qui se’n recorda del pobre Francisco Galindo!- que havia de garantir les converses de Suïssa. La qüestió del finançament continua allà on estava en l’època de Zapatero, sense més singularitat que l’eternització d’un dèficit fiscal que està fent saltar pels aires els serveis bàsics d’aquest país. I la promesa del català a Europa és una broma de mal gust, tenint en compte com està el català a Catalunya.
Però, més enllà de tot això, el més preocupant és que la política catalana està marcant el llindar més baix de les últimes dècades. Les eleccions de Maricarmen deixen en evidència que ERC és un simple annex que viu a la rodalia del socialisme institucional, sense més perspectiva que completar les majories del PSOE i el PSC allà on calgui un grapat de diputats o algun regidor. I a Junts li han assignat el paper subaltern de culpable de les immenses expectatives demoscòpiques de Sílvia Orriols. Tot plegat per intentar salvar el càrrec de Salvador Illa d’aquí a dos anys, quan calgui garantir la seva investidura amb els vots dels dos partits que, ai, ens havien de portar la República Catalana.
El fet és que és amb aquest nivell de descomposició estratègica del catalanisme polític que caldrà confrontar el pròxim govern de Feijóo/Abascal, amb la resposta nacional en mans del PSC. En fi, que amb el finançament i la inversió de l’Estat que decidiran el PP i Vox construirem molts pisos. Com a mínim, tants com amb el PSOE.
