Un dels recursos psicològics de l’unionisme contra l’independentisme –i d’un sector independentista contra un altre– és acusar-lo de somiar truites. Certament, aquest projecte polític està molt lluny d’aconseguir els seus objectius i es troba constantment amb ensopegades, crisis i tensions internes. Però encara hi ha una il·lusió més allunyada de la realitat: una Espanya unida sense tensions territorials, amb una Catalunya rendida. És el somni humit de Pedro Sánchez, que s’ha muntat la ficció que amb els seus mètodes desmobilitzaria l’independentisme fins a fer-lo residual. Sense tenir en compte que té en contra no ja el PP i Vox, sinó també la mateixa cúpula judicial. Un trident –coronat per la monarquia borbònica desacomplexadament ultra del 3 d’octubre– que té el mateix objectiu Sánchez però que en discrepa en l’estratègia, perquè prefereix la via de l’esclafament.
En aquest context, aquest dimecres l’unionisme ha celebrat la sentència del TGUE contrària als interessos de l’exili amb reserves: fins i tot Adrián Vázquez, l’eurodiputat de Cs que s’ha deixat la pell per fer caure la immunitat parlamentària de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, tem que acabi per no tenir efectes pràctics.
Els clatellots judicials irrefutables contra l’independentisme són els que es produeixen dins de l’Estat, on la judicatura espanyola té el garrot pel mànec. A Europa, l’exili recull victòries judicials –Lluís Puig, Valtònyc– i, quan ha semblat que les coses se li giraven en contra, com quan Puigdemont va ser detingut a Alemanya, s’han redreçat. Podria ben ser que aquesta vegada no sigui així. Podria ser que el TJUE no doni la raó als tres eurodiputats que batallen per la seva immunitat. Al capdavall, es tracta d’esmenar una altra institució europea, i això és un altre nivell. Però encara quedaria la paraula dels tribunals belgues que s’han negat a entregar Lluís Puig.
Després de gairebé sis anys de persecució amb tot l’aparell judicial, polític i mediàtic, tot un Estat potent de la UE, amb la complicitat dels governs de la resta d’estats membres, només ha aconseguit fer treballar encara més l’equip legal dels exiliats. Això i que una aïlladíssima Fundació Princesa de Girona hagi de recloure’s en un complex de luxe a 30 quilòmetres de la ciutat, amb un fort dispositiu dels Mossos d’Esquadra per impedir que els manifestants s’hi acostin, per entregar els seus premis i que Felip VI intenti fingir que no passa res amb l’argument que la gala ha tornat a província de Girona –ni ta sols poden dir a la comarca– després de cinc anys. La República no existeix, però Caldes no és Girona, idiota.
16
3
