Sí, ai, uix, quina mandra, tu, per què hauríem de fer política espanyola si ja no som espanyols i ens n’anirem aviat, demà o com a molt demà passat… N’hi ha prou amb muntar de tant en tant un numeret, aprofitant els Villarejos, els Pegasus, els jutges patriòtics o les indecències en inversions estatals.
I no patiu, que quan siguem independents ja ho resoldrem tot, les balances fiscals, les infraestructures, l’educació, la llengua, la cultura, la ruïna absoluta del camp, la dependència excessiva d’un model turístic i immobiliari que només porta a l’empobriment, la manca de musculatura industrial o els embussos a les autopistes.
Sona bé, potser, més encara si tenim en compte els alts nivells de frustració i desesperació que pateix mig país. Bé haurem de fer alguna cosa, oi? Bé haurem de fer nosa i tocar els nassos per fer la vida impossible a aquells que ens prenen el pèl o directament pretenen arruïnar-nos? Temptador, sens dubte… però no porta enlloc, i cada setmana que passa ho veiem més clar, per molt que ens pugui coure o ens deprimeixi.
Cal fer política espanyola, com diu Mas-Colell, sense que calgui fer de Mas-Colell. I política coherent al servei de Catalunya, però passant pel circuit espanyol, agradi més o menys, sense cap intenció de romandre-hi ni cinc minuts més del que sigui estrictament necessari. Si no fem política espanyola, perdem passada. En això, els bascos ens porten un grapat de partides d’avantatge: sí, sí, volem fotre el camp, com més aviat millor, però mentre continuem atrapats en aquest parany, bé ens haurem d’encarregar de defensar els nostres interessos i, per tant, canviar cromos i fer negocis, per lletjos que siguin,
Això no és gaire pur ni heroic, ja ho sabem. És pragmatisme descarnat i cru, a anys llum de les taules de diàleg, de les jugades mestres, dels “momentums”, de les picabaralles entre partits i de les navalles que volen a dintre, de totes les ximpleries amb les quals estem perdent miserablement el temps.
Cal saber encarar el “mentrestant” amb mentalitat fenícia (aquest era el vell tòpic sobre els catalans, oi?), entenent que la política és el comerç de les idees, l’intercanvi, el pragmatisme… mentre busques el moment i la manera de fer la teva.
Hi ha infinites jugades possibles amb un jugador de pòquer de zero principis, com Sánchez, acceptant que sempre intentarà fotre’t la cartera i no tindrà manies per espiar-te. Hi ha també infinites jugades possibles amb la dreta i l’extrema dreta, encara que ens puguin fer fàstic, si entenem de què van i a què juguen. O és que amb Aznar no es van poder construir acords?
Però en tots els casos, has de saber a què jugues tu. Si es tracta de fer el passerell o de fer negocis, tapant-te el nas si cal i assumint, com a adults, algunes contradiccions. No cal caure en el cinisme ni en el “peixalcovisme”, cal saber gestionar les cartes que tens, que no son poques. I fer política, sabent que la fas a un terreny ple de mines.
A veure. En el millor dels casos, amb la guerra d’Ucraïna pel mig, que pot durar uns quants anys. Amb les tensions que es veuen a venir a Taiwan o Xina. Amb la crisi energètica, els posicionaments envers el Marroc o Algèria (USA o Rússia). Amb una no gens impossible crisi nuclear a Europa, amb no gens impossibles aventures russes a Polònia o països bàltics. Amb una Unió Europea que tanca files. Amb una França i una Alemanya que van per lliure i més aviat son submises a Rússia… En aquest escenari, sento dir-ho, algú imagina que una part clau d’un país clau de la frontera africana de la Unió Europea es pugui independitzar de bon rotllo en dos dies?
Ha de ser possible entendre la naturalesa colonial i abusiva del poder madrileny envers Catalunya i al mateix temps tenir la capacitat d’aprofitar el sistema, avariat però no tant, per gestionar intel·ligentment un mentrestant. Que sí, que intentarem que sigui el més curt possible, però que no s’acabarà demà passat. Cal un país de dues velocitats, la del moment present i la del futur, capaç de fer política de veritat i de ser conscient de la seva força, que també hauria d’incrementar. Un país no fratricida, una mica més generós amb ell mateix, amb més visió de la partida.
Mentre no fem això, no anirem enlloc. I ho sabem. Això és el pitjor. Que ho sabem, com ho haurien de saber els hàmsters que donen voltes a la roda… I allà segueixen, donant-hi voltes.
6
1
