La lluita per la independència va esdevenir també una batalla jurídica quan l’Estat espanyol va decidir que respondria al vot dels catalans amb el Codi Penal. Des d’aleshores s’han anat lliurant les batalles en dos fronts, l’interior i l’exterior, amb resultats molt desiguals. Però ara que el Tribunal Constitucional ha dit l’última paraula, beneint la sentència de 100 anys de presó per als líders independentistes, tot se centra ja en el front exterior.
Quan els exiliats varen decidir sotmetre’s al veredicte dels tribunals europeus en comptes dels espanyols, varen obrir un front de lluita que l’Estat ni s’esperava ni ha pogut controlar. Les sentències d’Alemanya i Bèlgica, amb les resolucions d’Escòcia o Itàlia, juntament amb la negativa de diversos països a executar les euroordes, han anat configurant un terreny de joc en què Espanya ha de jugar cada vegada més a la polonesa. És a dir, dictant resolucions que contradiuen obertament les lleis europees.
Les victòries judicials s’han anat succeint, i des del 2019 han anat seguides de victòries polítiques. La principal, òbviament, l’entrada triomfant d’una representació del govern de l’1O al Parlament Europeu, encapçalada pel president de la Generalitat. Des d’aleshores una nova paraula forma part del vocabulari polític català: immunitat. Aquesta figura que es va inventar per protegir els parlamentaris del poder reial i que a les democràcies del segle XXI ja no hauria de ser necessària. Però ho és.
Que el Parlament Europeu sigui l’única institució del món en què els polítics de l’1O encara ens poden representar es deu efectivament a la immunitat. No és casual, és la fase dos de la lluita de l’exili. Era la manera de portar al cor de les institucions de la UE el conflicte polític. Però com que mai no havia succeït que un estat intentàs empresonar eurodiputats sense judici, ni que per a fer-ho hagués de demanar l’extradició a un altre estat membre, la batalla jurídica actual és un terreny desconegut fins i tot per als tribunals europeus.
Tot plegat ha fet que s’acumulin els casos i s’alineïn per a la mare de totes les batalles. Hem anat aconseguint victòries parcials o provisionals, que marquen el camí però que no són encara victòries definitives. Vàrem guanyar la batalla del jurament dels eurodiputats (que deien que si no anaven a Madrid no ho podrien ser), vàrem guanyar la batalla de la immunitat (que ara mateix només Espanya la nega) i vàrem neutralitzar el suplicatori (que no ha servit de res perquè després de la sentència de Lluís Puig tampoc no hi podia haver extradició). Però aquestes qüestions encara se segueixen discutint en tres procediments judicials oberts al Tribunal General de la UE, tots ells pendents de sentència.
En aquestes circumstàncies, l’Estat (no hauríem de perdre de vista que Llarena no va per lliure sinó que és la veu i el braç executor de l’Estat) va decidir pujar l’aposta i, amb un moviment a la desesperada, va posar-se en mans del Tribunal de Justícia de la UE. Amb un seguit de preguntes prejudicials molt tramposes li va donar l’última paraula en el tema de les extradicions, que ja és indissociable del tema de la immunitat i, per tant, de tots els altres casos pendents. Unes prejudicials que han motivat que Bèlgica hagi deixat en stand by les extradicions tot i tenir via lliure del Parlament Europeu i que Itàlia hagi decidit ni tan sols iniciar el procés, pendent no només de les prejudicials sinó també dels procediments sobre la immunitat.
Si tenim en compte que el Tribunal de Justícia és l’òrgan que resol qualsevol recurs contra les decisions del Tribunal General, no és difícil entendre fins a quin punt la màxima instància judicial europea, amb seu a Luxemburg, té ara a les seues mans resoldre tots els fronts de la batalla europea. Uns fronts que han anat avançant a ritmes diferents per a confluir tots en el temps amb la prejudicial de Llarena, que s’hauria de resoldre en un any aproximadament.
En tot aquest temps han anat passant moltes coses en l’escenari europeu que influiran en el resultat d’aquesta gran batalla. La deriva autoritària de Polònia, i altres casos puntuals de vulneració de drets fonamentals, han anat configurant la doctrina del Tribunal de Justícia sobre les extradicions. Una doctrina que encara té molts serrells i que tot indica que s’hauran d’aclarir justament en aquesta gran batalla de l’exili català que ha acabat essent la prejudicial.
De fet, la mare de totes les batalles de l’exili independentista ja no serà només una batalla catalana, si és que mai ho va ser. Precisament per això, ens podem trobar que una gran quantitat d’estats membres s’hi afegeixin, atès que tots poden comparèixer al TJUE en qualsevol qüestió prejudicial. El que es jugui a Luxemburg no serà un Catalunya-Espanya. Ni tan sols un Catalunya-Espanya-Bèlgica. Encara no se sap tothom que s’afegirà a la batalla, però ja coneixem alguns jugadors, entre els quals (atenció!) ja hi és Polònia.
Fins ara hem tengut un bon control de la pilota, i Espanya ens ha donat més puntades de peu a nosaltres i als àrbitres que no a la pilota. Però el terreny de joc de sobte s’amplia i l’abast de la batalla també. Els àrbitres, en canvi, es mantenen i renoven el seu mandat. Tant el president del TJUE com l’advocat general, un belga i un polonès, han estat reelegits per tres anys. Si més no, ja ens coneixen i coneixen el terreny de joc.
Sempre hem dit que la resposta que doni Europa al conflicte català no només ens afectarà a nosaltres, sinó que afectarà al futur del projecte europeu. El desafiament dels polonesos al TJUE, semblant però més sorollós que l’espanyol, fa inevitable enfrontar-se a l’arrel del problema. La repressió contra l’independentisme és més que mai al centre dels problemes europeus. Està la UE en condicions de garantir els drets fonamentals de tots els ciutadans o segueix essent una gestoria en mans dels interessos estatals? Ha arribat la mare de totes les batalles.
