L’independentisme, per bé que encara no ha reeixit en el seu màxim objectiu, que és lògicament la plena llibertat de Catalunya, sí que ho ha fet en molts altres camps, fins al punt d’acabar amb l’ambigüitat amb què havien viscut determinades persones i formacions polítiques durant moltíssims anys. Mentre la independència era només una paraula que expressava una ideologia minoritària, el seu ús, en veu alta o en veu baixa, no comportava cap compromís d’acció, ja que la fita ni tan sols s’albirava. Però l’augment espectacular de l’independentisme en aquests darrers anys, assolint la majoria absoluta amb un 52%, al Parlament, ha posat en evidència la profunda buidor d’alguns dels discursos més abrandats.
Convergència no era un partit independentista i Esquerra Republicana tampoc. Eren catalanistes, sí, però veien la independència com a cosa dels seus rebesnéts. Això no vol dir que en ambdós partits no hi haguessin independentistes. És clar que n’hi havia. Però els partits no ho eren. L’independentisme pròpiament dit era extraparlamentari. Tanmateix, la cosa fa un tomb amb Àngel Colom i Josep Lluís Carod Rovira, i encara més amb la conversió de Jordi Pujol, que el porta a dir públicament “independents o residuals”, cosa que Espanya, com sabem, no li perdona. I el tomb encara és més gran gràcies a la pressió exercida per la societat catalana a aquests partits perquè agafessin el bou per les banyes si no volien que el país els passés per sobre.
És així com Convergència i Unió salta pels aires. Però mentre Unió desapareix, Convergència viu una crisi interna que la porta a refundar-se, a abraçar obertament l’independentisme i a esdevenir l’actual Junts per Catalunya. I és aleshores quan es produeix un fenomen curiós, que és el procés ideològic inversament proporcional que segueixen a continuació Junts per Catalunya i Esquerra. Junts, independentista; Esquerra, autonomista. És veritat que el president Puigdemont es fa enrere després de la proclamació d’independència, per bé que després ha reconegut que havia d’haver tirat pel dret. Però és que al vicepresident Junqueras, que com a enviat de Déu a la terra seguia dictats més celestials, ni hi era ni se l’esperava.
I així, a empentes i rodolons, hem arribat a la situació actual. Només cal mirar quin és el partit català més odiat per l’Estat espanyol en aquests moments i quin és el que cau més simpàtic com a mal menor. Tots els discursos de Pedro Sánchez i del seu partit destil·len un odi profund a Junts per Catalunya i un cant a les excel·lències d’Esquerra. I no cal dir que Esquerra hi correspon cantant les excel·lències de Pedro Sánchez i del PSOE com l’home i el partit que, al costat dels monàrquics Podemos, es trauran del barret la solució al “problema catalán” amb un referèndum d’independència.
Esquerra –parlo del partit, no de molts dels seu votants– no ho reconeixerà mai, però ha deixat de ser independentista. La cúpula no pot dir-ho, perquè seria un suïcidi, però han convertit el partit en la nova Convergència, en la Convergència més sucursalista de l’època de Jordi Pujol. Aquella en què Pujol, mentre promovia Catalunya com un “fet diferencial” espanyol, feia mans i mànigues per cloroformitzar els diversos brots independentistes de la societat. La seva famosa frase “ara no toca”, n’és un exponent històric. I, guaita tu quines coses, ara és Esquerra qui la diu i qui pretén cloroformitzar la societat catalana amb una Taula de Diàleg destinada a practicar fil per randa la mateixa política convergent de Jordi Pujol: la de peix al cove, la de regatejar engrunes competencials tot presentant-les com a grans victòries nacionals. Com hi ha món!
Jordi Pujol i la vella Convergència, això no obstant, tenien una excusa que ERC, la nova Convergència, no té, i és que en aquella època postfranquista partíem de zero i tot estava per fer. Ara som al segle XXI, tenim un U d’Octubre al darrere i la independència de Catalunya només s’esdevindrà desestabilitzant Espanya, no pas lliurant-se a la seva teranyina de falsa verbositat. El dimecres 15 de setembre, el mateix dia de la Taula de Diàleg, Pedro Sánchez declara en la sessió de control al Senat que el conflicte amb Catalunya no es resoldrà ni en dos anys, ni en tres, ni en quatre… Es queda amb ganes de continuar dient “ni en vint, ni en trenta, ni en cinquanta”, però va curt de temps i talla la frase. Aquell dia, al Matí de Catalunya Ràdio, un periodista pregunta a Laura Vilagrà, consellera de la presidència i membre d’ERC, la nova Convergència, si pensa el mateix que Pedro Sánchez, i Vilagrà fuig d’estudi. No respon! L’endemà mateix, interrogat per Jordi Basté sobre aquesta qüestió a RAC1, Pere Aragonès rubrica submís el dictat de Pedro Sánchez. Serà un diàleg moooolts anys. Esquerra Republicana, la nova Convergència, és avui un partit autonomista, esborronadorament autonomista, presidit per Pedro Sánchez. Pere Aragonès només n’és el missatger.
