L’actualitat política catalana és Espanya. El fet important és el que diuen i fan els jutges, polítics o personatges públics de la “villa y corte”. Les teles, ràdios o diaris nostrats ens informen puntualment i detalladament de les conspiracions o conxorxes que allà s’esdevenen. Tot el que no sigui això, és una política de campanar sense cap mena d’importància real per a la ciutadania. Com que han aconseguit que tots pensem exclusivament en com arribar a final de mes, estem pendents de quan s’acabarà el descompte en la benzina, si donaran un ajut per la cistella de la compra o si hi haurà un topall a l’increment del preu de lloguer. On es decideix tot plegat? A Madrid, és clar.
El relat de les coses crucials sempre es fa des d’una òptica “nacional”. Les sessions del “congreso” són seguides pels catalans amb molta més atenció que no pas els insípids debats parlamentaris del parc de la Ciutadella, els quals no serveixen per decidir res que afecti el nostre dia a dia. Ben mirat, els seus integrants han assumit sense piular el paper de parlament de fireta. Poc soroll i que decideixi Madrid, perquè així sempre tindran a qui carregar els neulers de la seva incompetència i pusil·lanimitat.
En un escenari com aquest, és normal que Pedro Sánchez, fa un parell de setmanes, afirmi rotundament que “el procés s’ha acabat” i que mai no hi haurà cap referèndum d’autodeterminació. Malgrat que Pere Aragonès en parli amb la boca petita, el de la Moncloa sap que avui no hi ha el clima col·lectiu insurgent que va posar l’estat contra les cordes el 2017. Hem passat de voler deixar de ser espanyols a parlar només d’Espanya. Mentrestant, la iniciativa política ja no és al carrer, sinó als despatxos oficials. Voteu i calleu. Aquest és el missatge.
Les aigües van tornant al seu lloc, i parlar dels problemes de la gent és la consigna que emmascara un objectiu: deixar de debatre sobre la independència per fer-ho sobre les “coses de menjar”. Tips, però espanyols. Heus ací la formula més efectiva per acabar amb l’independentisme combatiu, creuen i pensen els d’allà i els d’aquí. L’estratègia és recuperar la discussió tradicional entre dretes i esquerres per tal d’esborrar qualsevol debat de conflicte entre nacions. A l’hemicicle de la carrera de San Jerónimo aquesta disputa es produeix amb una virulència especial i els dos bàndols es treuen els ulls. Generen aferrissats partidaris i detractors a la seva causa. Els diputats catalans, mentrestant, prenen partit per les esquerres i són arrossegats al fangar de les polèmiques madrilenyes. Així i tot, sempre reben per totes bandes. Però ens volen fer creure que les morrades del progressisme són sempre més tolerables que les de la bancada conservadora.
No som conscients del que significa aquesta transformació en la nostra opinió pública. Si un reusenc, posem per cas, té els mateixos problemes que un segovià, per què les solucions no han de ser les mateixes? Pot haver-hi un argument millor a favor de la unitat d’Espanya? La complicitat dels partits catalans en aquesta barroera operació d’espanyolització política és una estafa que permetem i fomentem amb els nostres vots. Ara no cal la força per derrotar-nos. N’hi ha prou amb la nostra inconsciència.