El president accidental dels jutges, una associació de fiscals i els sindicats majoritaris de la policia. En només un dia, en poques hores, tres estructures d’estat espanyoles han exhibit hostilitat obertament cap als dos partits polítics majoritaris del seu país o bé cap a un dels dos, concretament el que té la presidència del govern. Sense ser esmentats directament, PP i PSOE han rebut en la mateixa mesura en el dur i insolent discurs del president del Consell General del Poder Judicial, pronunciat davant de l’actual líder dels Borbons. La monarquia és l’única institució que sembla que respecten a hores d’ara molts dels membres de les capes altes de la judicatura espanyola.
Poques hores abans, l’Associació de Fiscals i els sindicats Jupol i SUP es manifestaven amb to exigent i un punt groller –utilitzant paraules com “fàstic”– contra les suposades negociacions per una possible amnistia dels represaliats independentistes. Els fiscals, exigint al seu cap, el fiscal general de l’Estat, que expressi el seu rebuig per una proposta que estudia el govern que el va nomenar. I els policies acostant-se descaradament als plantejaments de Vox, que ja ha demanat a Pablo Llarena que cridi a declarar –no se sap per a què– Yolanda Díaz i Jaume Asens, per haver-se reunit amb Carles Puigdemont.
Espanya és un estat potent de la Unió Europea, però té innegables problemes interns. I Pedro Sánchez té cada vegada menys ascendent sobre moltes peces de l’Estat, per no parlar del deep state. Espanya no es trenca, però grinyola. I el PSOE de l’actual inquilí de la Moncloa –el d’altres èpoques triaria altres camins, com han deixat clar Felipe González i Alfonso Guerra– vol el pacte amb Junts i ERC per poder dir que ha trobat la solució. El seu objectiu és desmobilitzar l’independentisme, no pas pactar amb convicció democràtica que aquest moviment tingui un itinerari polític homologable. Això no vol dir que els independentistes hagin de desaprofitar l’ocasió de subratllar que són tractats com a interlocutors vàlids quan realment se’ls necessita, un reconeixement que no té marxa enrere. Però el primer que han de preservar és, precisament, la condició de necessaris, que perdran si arriben a un pacte mediocre. Mantenir l’electorat que els queda, recuperar el que han perdut i ampliar-lo és l’única manera que puguin ser útils per a Catalunya, que és la seva raó de ser.
