I de cop, un sistema deixa de grinyolar i comença a trencar-se. Mestres al carrer, aules buides i claustres en tensió no són només protesta: són un avís a la societat que va molt més enllà d’un conflicte laboral convencional. Reduir la lluita del professorat a sous i recursos és el més còmode per no furgar en la ferida real, perquè el que està en joc no és només quant cobra un docent o quantes hores fa, sinó si el sistema educatiu pot continuar funcionant amb unes condicions al límit.
És un malestar profund, acumulat durant anys, que ha acabat esclatant. Les vagues massives i el rebuig explícit d’una part molt significativa del professorat a l’acord signat entre el Govern i sindicats com CCOO i UGT no són un episodi puntual. Són el símptoma d’un sistema tensat al límit. La fractura és evident: d’una banda, els sindicats que han pactat amb l’executiu; de l’altra, una majoria de docents que no se sent representada per aquest acord i que exigeix reobrir la negociació. Aquesta divisió no és menor, expressa una crisi de representativitat i d’un sentiment estès que les decisions s’estan prenent lluny dels centres educatius.
Ara, cal veure què hi ha sota d’aquesta superfície. Els mestres reclamen més nòmina, sí, però sobretot, poder fer bé la seva feina. Pateixen ràtios elevades, manca de recursos per atendre la diversitat, una burocràcia creixent que els allunya de l’aula i uuna sensació constant d’estar sostenint un sistema que ja ha rebentat.
El conflicte és estructural i ve de lluny. Des de les retallades de la crisi del 2008, el sistema educatiu català no ha recuperat del tot les condicions anteriors, malgrat els increments pressupostaris dels darrers anys. Els docents denuncien una pèrdua sostinguda de poder adquisitiu i un augment de la càrrega de treball que no s’ha revertit.
Però hi ha també una dimensió política que no es pot ignorar. El Govern defensa que ha fet un esforç important amb inversions milionàries i millores progressives i que els marges són limitats. Però, al mateix temps, juga políticament a tancar acord amb els sindicats amics i dona el conflicte per resolt quan en absolut ho està. Quan això passa, el problema ja no és només de contingut, sinó de confiança. El que es trenca és el vincle entre administració i professionals. I quan mestres decideixen suspendre colònies o activitats educatives és un senyal de fins a quin punt se senten desbordats i poc escoltats.
Defensar els mestres no és dir que tot el que fan és perfecte. És reconèixer que estan sostenint, amb precarietat i desgast, una escola que assumeix cada vegada més funcions socials: inclusió, equitat, salut emocional, cohesió. I que ho fan sense els recursos ni el reconeixement necessaris. Per això aquest conflicte interpel·la el conjunt del país, perquè el model actual ha col·lapsat.
