En els darrers mesos, la situació dels independentistes escocesos ha virat de forma preocupant. No fa pas gaire, portaven la iniciativa política, obtenien majories aclaparadores a totes les eleccions, tenien propostes clares i una imatge impecable. En qüestió de setmanes, han entrat en una crisi profunda, segurament la més greu en qüestió de dècades. Tot el que els està succeint ens resulta familiar, sens dubte, en les nostres latituds.
En primer lloc, el projecte nacional va patir un fort revés per la sentència del Tribunal Suprem del Regne Unit, que declarava il·legal un referèndum sense acord amb el govern britànic (com es va fer el 2014). És a dir, va dictaminar que calia permís de l’amo. Davant d’això, la primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, es va quedar de sobte sense projecte. Es va treure de la màniga la idea d’unes eleccions plebiscitàries (us sona?), i d’un referèndum fàctic que ningú no sap com funciona. Els mateixos membres del seu partit li deien que no volen embarcar-se en una aventura plena de riscos com la de Catalunya. No interpretaven gens en positiu la comparació, ans al contrari.
Ara les enquestes diuen que el suport a la independència ha baixat, perdent la majoria de fa uns mesos i situant-se en un 47% del Sí contra un 53% del No. I encara és més reduïda la població que vol un referèndum unilateral; ha davallat a un minso 38%, davant del 62% que diu que el rebutja. Fins i tot entre els independentistes hi ha rebuig al que és vist com ”una soga que ens lligaríem al nostre propi coll” –segons un líder destacat del partit de Sturgeon, el Scottish National Party (SNP). En resum, ha entrat en crisi el projecte principal del govern escocès, o sigui el d’un estat que torni al jardí de la UE. Aquell ideal en voga després del Brexit -que els escocesos havien refusat a les urnes- està perdent punts.
Però no s’acaben aquí els problemes de Sturgeon i dels sobiranistes d’Escòcia. Moguts per un progressisme vocacional i també per la necessitat de distraure sobre la seva crisi nacional, van aprovar una llei a Escòcia sobre els drets trans-gènere. Ni s’imaginaven el fangar en el qual s’acabaven de ficar elles i ells solets. La llei facilitava enormement l’acceptació del canvi de gènere; pràcticament amb la paraula de la persona ja es podia aplicar, i a partir dels 16 anys. Havia de ser una peça legislativa pionera i modèlica del segle XXI. Els conservadors es van empipar, alertant que la llei provocaria problemes a les presons. Els grups feministes es van afegir a la protesta, en una insòlita aliança.
La llei no va entrar en vigor atès que el parlament de Westminster, dominat pels conservadors de Rishi Sunak, la va tombar. Un altre clàssic que també ens deu sonar; a la capital es carreguen les nostres lleis exemplars. En aquest cas, però, la majoria d’escocesos (un 66% segons els sondatges) també s’hi posicionava en contra. Davant d’això, en lloc de mantenir un prudent silenci i passar pàgina, Sturgeon i els seus van anar de cap a la grenya. La premier escocesa va declarar que els opositors a la seva emblemàtica llei eren uns transfòbics, misògins, homòfobs i segurament també racistes. Les xarxes, i els mitjans convencionals, es van encendre.
En ple debat, van sortir a la llum un parell de casos que van provocar una crisi afegida al SNP. L’escocès Adam Graham va ser condemnat per doble violació; però abans ja havia declarat la seva condició de dona i s’havia canviat el nom a Isla Bryson, així que va ser enviat a una presó de dones. Hi va haver un clamor en contra; fins i tot la seva exdona va protestar que es tractava d’un home barrut i violent que s’aprofitava del bonisme dominant. Així que finalment, va ser internat a un presidi masculí. Es va seguir la llei britànica i es va ignorar la llei escocesa en suspensió, ja que altrament no hauria estat tan fàcil revertir-ho. Poc després, el convicte Andrew Burns es va convertir en la presonera Tiffany Scott, i el govern escocès va haver de decidir on el/la portaven. En la condemna constava com a home agressiu, no ben bé com a violador. Hi va haver una llarga polèmica, semblava que aniria amb les dones, però a la fi va ser enviat/da amb els homes.
Els fets van posar els nacionalistes escocesos contra les cordes. Amb declaracions ambivalents, van mirar d’esquivar el soroll, però no se’n van sortir. El moviment feminista se’ls va tirar al damunt. Els sectors més tradicionals també. Tot per acabar prenent decisions sobre presos trans que entraven en flagrant contradicció amb la llei que ells mateixos havien dissenyat. A molts dels votants i simpatitzants de Sturgeon, tot plegat els va semblar un fabulós xou mediàtic, innecessari i molt lluny del seu camp d’interès. Ha estat un daltabaix de manual, dels que tantes vegades hem vist a Catalunya. El cul de sac del projecte independentista, orfe d’idees i fulls de ruta, ens condueix al refugi d’un progressisme banal, i en el fons poc social, que acaba per disgustar gairebé tothom.
6
2
