La campanya per a la votació final de la nova executiva d’ERC només ha servit per demostrar que la segona volta podia ser encara pitjor que la primera. L’espiral en què han entrat les dues candidatures supervivents, disputant-se l’eventual suport de la que va quedar descavalcada el 30 de novembre –que no està en condicions de garantir-los res encara que vulgui, perquè Foc Nou només és un col·lectiu improvisat sense cap engranatge ni remotament equiparable a la disciplina de vot– està enfangant encara més un terreny que ja ho estava.
Aquesta cursa electoral desenfrenada i crua està reflectint amb més claredat que mai fins a quin punt ERC era una olla a pressió de bàndols, odis i dolor acumulat només continguda per la tapadora del poder. Quan ha saltat, la porqueria ha sortit com un guèiser. I ningú se n’escapa. Militància Decidim i Nova Esquerra Nacional, dues branques d’una mateixa executiva, estan en una guerra fratricida irreparable. Però l’historial dels tercers en discòrdia inclou el paper d’un dels seus líders en l’enrevessat cas d’assetjament de la conselleria d’Exteriors, que declara que en aquell moment va acatar una instrucció de Junqueras –que ell nega– perquè era qui manava.
La deconstrucció en directe i des de dins d’ERC, un partit que s’acosta al centenari i que va sobreviure a la Guerra Civil i a la dictadura, obliga a pensar si el que hi passa és un problema d’una organització o de tot un sistema. Els partits polítics seran sempre necessaris, o haurien de ser-ho: que no n’hi hagi ja se sap què vol dir. El que està clarament en qüestió és la seva manera de funcionar. De moment, els nous hàbits socials i de comunicació estan fent que determinats comportaments acabin sortint a la llum. Ara falta el canvi que faci que aquests comportaments deixin de produir-se. La transparència, que de moment es produeix a empentes i rodolons, pot ser el primer pas. Però no pot ser l’únic, perquè aleshores esdevé només un circ on tothom remena la mateixa merda amb l’esperança que esquitxi el rival. Si el cinisme imperant encara és reversible, l’exigència ètica és l’única sortida. L’alternativa és que cada dècada hi hagi una escena final de Reservoir dogs, on tothom mata tothom i només n’hi ha un que s’escapa, condemnat a una fugida endavant i a buscar-se nous gossos. Reproduint la història en bucle.
