Gens sospitosa de ser afí a Lleó XIV -que jo sóc molt més de Morenetes, de monges i de santes-, el cert és que el Sant Pare de l’Església Catòlica i jo tenim una cosa en comú: tots dos, mentre vivíem al Perú, ens vam fer de nacionalitat peruana. Bé, el seu tràmit devia ser més fàcil que el meu, perquè -i d’això també tinc experiència- a ell li devia fer tota la paperassa la cúria; m’aventuraria, fins i tot, a dir que la seva resolució favorable degué sortir abans que la meva que, com a qualsevol lloc del món, va trigar dos anyets ben bons. Doncs això, que he de confessar que quan vaig saber qui succeiria al Papa Francesc, i vaig saber que vivint al Perú, a Chiclayo concretament, Robert Prevost s’havia fet peruà, vaig pensar que alguna cosa bona devia tenir aquest senyor, dins els marges de ser capellà, és clar!
Més enllà d’aquest petit bon rotllo que em genera aquest senyor, perquè penso que no devia tenir cap obligació de fer-se peruà, i perquè penso que si se’n va fer devia ser, com jo, per amor a la terra i per agraïment i orgull d’un país en què, sospito que, com jo, devia ser molt feliç, el cert és que la seva visita a Catalunya i a Espanya m’ha deixat al·lucinada per la importància que se li ha donat, i el cert, també, és que m’ha fet pensar molt en la vida i en el seu sosteniment, perquè la seva estada aquí ha coincidit, a més, amb un duríssim i llarg procés electoral al nostre altre país comú: el Perú. De fet, a la mesa electoral de Chiclayo on hagués hagut de votar Robert Prevost, diumenge 7 de juny, li van haver de posar “falta” al Papa -fet que es tradueix en una multa- perquè a Perú és obligat anar a votar, i el senyor es veu que amb tot el que li ha passat en els darrers temps, no ha tingut temps de donar-se de baixa al cens, allà!
Torno a això que enunciava: que la visita del Papa m’ha sorprès, i que també m’ha fet pensar, un cop més, en la importància de tenir clar i de valorar qui sosté de debò la vida.
M’ha sorprès, i d’això ja se n’ha escrit molt, per la cobertura política i social, a més de mediàtica, que se li ha donat: locutors de ràdio adreçant-se a Catalunya emocionats i narrant pas a pas “la visita del papa”, el Congreso de los Diputados deixant que un líder religiós els fes un discurs, televisions entrevistant pares commoguts portant els nens a veure al papa a l’Estadi Olímpic, i Catalunya paralitzada veient i escoltant com Lleó XIV beneïa la Creu de Jesús d’una Sagrada Família que, ja m’ho permetreu, als catalans i a les catalanes no ens és gens fàcil d’anar a veure, per la massificació i turistificació que generen l’edifici, els negocis del barri, i l’Església Catòlica. M’ha sorprès, deixeu-m’ho dir també, aquesta quasi assimilació entre l’independentisme d’Antoni Gaudí i la seva quasi santedat en tant que “arquitecte de Déu”: vaja, que he pogut constatar que, política, econòmica i socialment, a Espanya i a Catalunya hem fet una aturada mentre ha durat aquest viatge del pontífex, i ens hem pensat que potser entre ell i el quasi sant projectat amb llums de drons al cel de Barcelona, ens arreglaven tota la percala que tenim a la vida real.
El cert, però, és que el Papa, que ja ha dit als presos i a les preses qui són i com s’han de sentir, als polítics el que han de fer, i a la societat catalana com ens hem de comportar, ha marxat. Sí: que ja no és per aquí, que ha seguit camí, i que nosaltres som allà on érem, amb la diferència que nosaltres, que som aquí, sí que hem de seguir sostenint la vida, hem de veure com resolem els nostres reptes, i hem d’afrontar els nostres conflictes.
I això, em porta novament al Perú: el país on el vot dels qui no hi viuen ha decidit, contradient a més a la majoria dels qui sí que hi viuen, el futur. Sí, perquè així com a l’Estat Espanyol els vots es corresponen proporcionalment amb la distribució territorial de la població, al Perú tots es compten igual, de manera que el vot dels qui viuen a la capital, o dels qui viuen a les províncies, o dels qui vivim fora del país, val el mateix. Paradoxalment, en el moment en què estic escrivint aquest text, amb el 98,25% de les actes comptabilitzades, el candidat que representa l’esquerra té el 50,21% del total dels vots emesos per la gent que viu al Perú, i per tant, guanyaria les eleccions, però la candidata que representa el totalitarisme, i que ha defensat públicament coses com l’obligatorietat de continuació de l’embaràs en casos de violació, i que reencarna el govern que el seu pare va exercir a inicis del segle XX, que va inaugurar traient sis zeros a la moneda nacional per a controlar la inflació, i del que encara recordem, entre d’altres aberracions, durant el seu “any per a l’erradicació de la pobresa” les esterilitzacions forçades sobre tot al territori andí, té el 63,42% dels vots de l’estranger i, per això, acabarà sent la presidenta de la república.
Vaja, que aquest més del 60% dels peruans i peruanes que viuen fora del país, i que van votar des de l’estranger el dia 7 de juny, han fet una mica de Lleó XIV: han fet una parada i han anat a les urnes a dir com ha de viure un Perú que, els qui allà hi sostenen la vida cada dia, volien diferent.
És cert que escric des de la por i des de la tristor, perquè jo, que també vaig votar el passat dia 7 i que vaig viure al Perú durant tot el fujimorat, vaig votar clarament contra la possibilitat que se’ns instal·lés novament aquell règim, però també és cert que escric des de la certesa que, no sé com ens ho hem de fer, ni amb els papes, ni amb els qui com ell pontifiquen als altres quan parlen, voten o bé opinen, però hauríem de viure en un món en el qual, radicalment, decidís la vida qui de debò la sosté, a lloc, i cada dia.
Sense pretensió d’obrir un altre tema, tot just ara que començo a tancar aquest text, quedaria incomplert si no hi apuntés, almenys, que en la concentració del vot cap al totalitarisme ha pesat, especialment, la por que “el comunisme”, “el terrorisme” i altres monstres governessin el país si guanyava l’esquerra. Això, creuat pel fet que, en el subconscient i molts cops conscient de la major part de la població peruana privilegiada, planegi permanentment el convenciment que la majoria andina, en realitat, no té cultura, no té criteri, i necessita qui li digui allò que més li convé.
