Estats Units de la Mediterrània Occidental

"No cal renunciar a la independència, sinó començar a pensar com si fóssim independents... i acceptar que els altres són el que són, el que volen i poden ser"

Fa uns dies va venir de de visita Ximo Puig, president valencià, i va dir algunes coses interessants. Però aquí estem capficats amb les nostres coses, i a sobre el coronavirus ens ha acabat de destirotar, i per tant gairebé ni l’escoltem. No és que fos gaire original, tot i que ho va vestir amb un toc cosmopolita i de perfil baix: una “Commonwealth” mediterrània. No podia ni volia dir “Països Catalans”, però se l’entenia perfectament.

No proposava uns Estats Units de la Mediterrània Occidental, ni un arc mediterrani independent, sinó una cosa més modesta i no pas poc intel·ligent, una mena d’aliança valenciano-catalana, que ràpidament en la nostra imaginació es converteix en un succedani d’una fantasia política que arriba fins la Catalunya Nord i les Balears, amb Andorra, la Franja i l’Alguer, i ja posats s’apropa a la il·lusió occitana.

Una idea malenconiosa i excitant, amb la que no sabem què fer i que de tant en tant treu el nas, a vegades com una fuga fantasiosa, d’altres pura nostàlgia del que hauríem pogut ser. L’euroregió mediterrània que suggeria Maragall fa anys. Una xarxa d’interessos econòmics i territorials que, sense qüestionar frontalment els estats espanyol i francès, podria introduir alguns equilibris i calmar algunes pulsions antiquíssimes. Una mena d’invent de laboratori, vaja, alineat amb la Unió Europea, despullat de nacionalismes, centrat en l’eficiència econòmica.

Explorar aquesta via, sense expansionismes, pancatalanismes, imperialismes ni complexos de superioritat, una mena de via confederal sense trepitjar ulls de poll, és un interessant exercici de futur, quan totes les altres vies, ara per ara, són vies mortes i inviables.

Catalunya ampliada? Mala idea. Cert que tot aquest país mediterrani es diu en realitat Catalunya, però amb aquest nom no anirem enlloc. Menys encara si pensem en una mena d’ampliació del “barcelonacentrisme”. Ara menys que mai, quan Barcelona és un motor sense esma, una vegada s’ha esvaït el miratge turístic i ha aparegut una realitat més crua: la capitalitat (de qué?) era una altra cosa…

Però algun camí haurem d’obrir algun dia, no? O ens quedem en aquest bloqueig en el qual sistemàticament hi perdem bous i esquelles?

D’això en diuen mirada o visió estratègica. No cal renunciar a la independència, sinó començar a pensar com si fóssim independents… i acceptar que els altres són el que son, el que volen i poden ser. Irradiar futur, despertar velles identitats, buscar coincidències purament pragmàtiques, teixir aliances, alinear interessos… I pactar.

Xocar contra Espanya o França, xocar contra el club d’estats de la Unió Europea, tirar pel dret, ja anem veient quin marge estratègic té. Ens agradi o no, ens hi resignem o no. Però hi ha camins alternatius, que demanen paciència i visió.

Cal buscar no tant una drecera com una marrada llarga, fer una mica més de volta per arribar al destí final: per anar d’A a B ara mateix no s’hi pot anar en línia recta ni a través de tots els estimballs, però qui sap si dibuixant una corba, amb astúcia… Diguem que si fem més gran el problema, si ens convertim en part de la solució i no del bloqueig estèril, és possible que obrim nous escenaris entre la rendició resignada (i la ruïna segura que representa) i la fantasia d’un torcebraç que ara mateix tenim més que perdut.

La geografia és una gàbia, sí, però també pot ser una finestra… i una porta de sortida.

Comentaris

    Narcís ( . . .' dialecte castellà ', si encara diuen ser el valencià ' idioma diferent ', si encara diuen ser allèn de la mar ' idioma espanyol que no castellà '.. quin delinqüent deixa llur botí ? ) 07/12/2020 7:41 pm
    Ras i curt : els espanyols d' espanyols no en tenen res .. si ho fossin acceptarien allò que forma/ conforma aquest estat o PPCC, EUSKAL HERRIA, GALÍCIA i extensions i, òbviament, TTCC ( terres castellanes ) ... Conclusió : si no accepten ni una Autonomia i, no diguem-ne, ni un Estat Federal ( si els catalans així ho desitgessin ) .. impossible permetessin uns EEUU de la Mediterrània Occidental ! PD : però si encara diuen ser el català . . .
    Donec perficiam 07/12/2020 12:12 pm
    Llàstima que en Ximo Puig no hagués arribat al poder 20 anys abans perque ara ja tindriem el corredor Mediterrani. Els catalans no hem tingut ningú que ens ajudés durant aquests anys (com sempre vaja)....tants anys de gobern valencià pepero han fet molt de mal. Molt.
    JordiP 07/12/2020 12:11 pm
    Com a consultor empresarial he tingut la possibilitat i la sort de treballar per diverses empreses valencianes i puc constatar que hi ha un continu industrial des de Figueres fins a Múrcia. Per tant, la idea d'una Commonwealth económica i industrial Catalunya-València no és cap truita somiada sinó una possibilitat molt i molt clara.
    JordiP 07/12/2020 12:07 pm
    Recordeu que la sacrosanta Consti'78 prohibeix expressament la unió de comunitats autònomes. Com que els castellans estan posseïts de aquest enorme complex d'inferioritat envers l'antiga Corona d'Aragó, ja s'ho temien i ho van posar en negre sobre blanc. No són capaços de competir i han de recòrrer a la prohibició. Tot i que no esmenta la confederació econòmica, és clar. Potser no hi van pensar, he, he.
    Gonzalo 07/12/2020 9:00 am
    Vaya pajas mentales.... Jajajajajajajjajajaja!!!!!!!
    Jmuc 07/12/2020 8:46 am
    En Ximo Puix es llest,de moment aquest articulista a mossegat l’am
    Fart d'hipocrites 07/12/2020 8:42 am
    Correcte. Cal parlar menys i pensar i fer molt més. Per exemple, geopoliticament aquesta "commonwealth" nostrada tindria molt per fer amb la "Commonwealth après Brexit" a l'àrea de la Mar Mediterrània.
    Li paguen per escriure això? 07/12/2020 7:31 am
    Article penós. Ximo Puig és un sicari del PSOE que va venir a donar peixet als quatre pallussos que es volen creure aquestes mentides perquè no tenen pebrots de lluitar per la independència. Commonwealth de la Mediterrània? Vinga home, que tots en afaitem!

Nou comentari