Una de les pitjors conseqüències d’una mentalitat colonitzada, és no saber veure les febleses de la metròpoli. Els catalans, estem tan condicionats pel que diuen de nosaltres els altaveus imperials de Madrid, que ni ens adonem ni sabem aprofitar les misèries d’Espanya. I, sovint, són pitjors que les nostres.
Fa ja uns quants dies de l’escena entre Pablo Iglesias i la tal Monasterio de Vox. Cal dir que la torera d’Abascal va sortir “a hombros” per a una majoria dels votants d’aquella cosa anomenada comunitat de Madrid. La sensació que tenen és que li va engaltar una veritable “estocada” al comunista Iglesias. El va fer fora de la plaça. Ara mateix, és l’heroïna “rojigualda”. La campanya electoral ha adoptat definitivament un to de guerra civil i tornen al 1936.
Com que la batalla de Catalunya la donen per guanyada, ara sura el veritable esperit de la política espanyola actual. Aquella en la que els seus protagonistes no discuteixen sobre idees o conceptes, simplement tot es redueix a abatre el rival a còpia de fatxenderia i expressions gruixudes. No es tracta de guanyar, es tracta d’esclafar sense miraments. No volen raonar, volen la sang del contrari. Aquestes batusses entre els partits de Madrid han estat històricament l’embrió dels conflictes violents que després han acabat amb la gent matant-se pels carrers.
La pel·lícula torna a ser la mateixa, però els polítics catalans que es diuen independentistes, viuen a la inòpia quan es tracta de saber analitzar la trajectòria de l’ocupant. S’entretenen a comptar les molles. Que si ara vull aquesta conselleria, que si ara en vull aquesta altra… Projecten la imatge de la derrota quan els seus líders negocien entre ells les engrunes dins d’una presó. Imagino que cap d’ells ha llegit aquella sentència de Sun Tzu: “Els soldats mai no han de seguir les ordres d’un general capturat per l’enemic”. Mentrestant, tornen a deixar passar una altra oportunitat. Mancats d’una mínima mentalitat militar, mai no saben quan pots fer mal a qui et vol destruir. La seva estratègia per arribar a la independència sempre descansa en la idea de contemporitzar amb Espanya. Fins quan pensen fer durar aquesta comèdia?
Les eleccions madrilenyes del 4 de maig, esdevindran el clímax de la crispació política espanyola de les darreres dècades. Entre ells, disparen a matar. Fins ara, es mantenien units perquè l’odi contra l’independentisme català era allò que calia combatre. Era el principal perill que amenaçava el seu negoci. Una vegada domesticats a còpia de sentència judicial els seus principals representants, poden dedicar-se als afers domèstics que històricament han estat els “pronunciamientos” i saquejar al màxim els recursos de l’estat. El grau de degradació política i moral de la classe dirigent espanyola és massa gran per a pensar que això durarà quatre dies. Estan immersos en una batalla de conquesta la qual, amb uns actors menys mediocres i poca-soltes, podrien allargar una mica més aquesta farsa anomenada Espanya. Però en aquesta lluita fratricida moriran i mataran per assaltar o conservar el poder.
Només amb una empenta poder rodolar per terra i anar directes cap a la seva desintegració. Qui des de Catalunya no sàpiga veure que ara és el moment d’atacar amb duresa i sense miraments, o és cec, o només veu la seguretat d’una nòmina.
156 
15 
