El dia 14 de febrer anirem a votar els que durant els propers quatre anys i si res no es torça, seran els nostres representants en l’Estat autonòmic a Catalunya. La frase vol reflectir que, després de tantes experiències viscudes en els últims anys, algunes d’elles ben desagradables, al final les properes eleccions continuen essent com les que hem fet fins ara i des dels inicis de la democràcia que vàrem recuperar en acabar-se el règim franquista, pensades per escollir un parlament autonòmic i, des d’aquest, un president de la generalitat que participa de l’estructura institucional de l’Estat espanyol.
Per a alguns serà aquesta una gran notícia: instal·lats en el possibilisme pragmàtic, els republicans, per exemple, no faran gaire escarafalls, el que serà símptoma de que la seva sola possibilitat de “tornar a vèncer” és dins d’una estructura més gran, l’Estat, i com a partit que hi participa d’acord amb les regles de la llei orgànica electoral espanyola, donat que continuem essent la única comunitat autònoma incapaç de donar-se’n una de pròpia. Llàstima que haguem de veure com això permet instal·lar-se en el “sistema” als que fins fa quatre dies el criticaven, persones que poden passar sense cap autocrítica del “sols seré al Cogrès 18 mesos”, i el “155 monedes de plata” al “no cal tant independentisme màgic” i la reverència al “mentre tant” que han d’intentar esborrar amb cridòries a les xarxes cada cop menys creïbles i teatrals.
En quant als resultats, algunes tendències semblen clares. Els socialistes no poden baixar més, i imagino que esperen pujar en un escenari d’exposició mediàtica constant d’un ministre de sanitat català. L’abstenció que provocarà la decepció dels votants de Ciutadans amb aquest partit d’electorat prestat dependrà de la capacitat que tinguin instàncies avui no parlamentàries de significar-se amb un missatge d’integració, renovació i catalanisme pragmàtic lleial a Espanya. Finalment la pugna eterna entre independentistes es decantarà o no cap a la nova CiU que vol ser ERC, però la suma final a favor de la independència (ni que sigui teòrica o a llarg termini) podrà ser la que ja és, i fins i tot més, si no apareix el centre moderat que rescati l’abstenció prevista també entre els que aspiren a més autogovern sense pensar en trencar cap pacte.
Per tot plegat s’albira, si no es produeix algun miracle, una situació de bloqueig igual a la que hem viscut els darrers anys, de manera que no gaire amor ens arribarà de la mà de les eleccions, malgrat es facin el dia del sant dels enamorats.
