No hi pot haver cap dubte. Els i les millor votants del món, els electors i electores desitjats per tots els partits polítics, de tots els colors i països, són els i les votants indepes de Catalunya. El votant indepe català és l’enveja de la política mundial, l’arma secreta amb la que somien els «gurús» i les «war rooms». Pura pedra picada. Resiliència a prova de bombes. Capaç de tornar a omplir carreteres o avingudes, quan s’acabi la pandèmia, amb samarretes grogues i boniques performances, sense trencar ni una paperera. Disposat a aportar diners per a la causa i firmar manifestos utòpìcs sempre que calgui.
Facis el que facis, et vota sempre. S’emprenya. Es deprimeix. Jura que no ho tornarà a fer… Però està enganxat o té una fe digna de millors causes i de millors lideratges. En qualsevol cas, al final, no falla mai. Bé, alguns potser afluixen una mica en les èpoques més depriments, però si algun dia tornen a tocar les campanes per tota la terra, faran el que s’espera d’ells i elles. Votaran independència. Deixaran que els esberlin el cap els paramilitars espanyols. S’arriscaran a ser engolits per la maquinària judicial. I després, pacíficament, es resignaran i permetran que els seus hipotètics líders, amagats en florits discursos, ho malmetin i ho enfanguin tot.
El somni de bruixots (llestos i sense escrúpols) com Iván Redondo o Miguel Ángel Rodríguez: un votant que s’ho deixa fer tot i no falla mai.
Ens menjarem tota la merda que calgui, ens empassarem les homilies de Lledoners i les psicofonies de Waterloo, i fins i tot els aquelarres dels (i les) cupaires, seguirem creient en la república imaginària, en l’esperit de l’1 d’octubre (que en un futur es manifestarà més aviat als cementiris), en les hòsties que vam rebre, en la por que vam sentir, en la il·lusió que ens va omplir el cor… i seguirem votant a gent que no ens mereix, que no mereix el nostre vot. Qui no somia amb votants com aquests? La UNESCO hauria de declarar patrimoni de la humanitat el votant indepe català, un fenòmen únic a escala planetària, digne de ser protegit i, si pot ser, replicat a tots els sistemes polítics mundials
El votant indepe és el nostre autèntic fet diferencial. L’enveja de la humanitat. Sí, són emprenyadors. Remuguen una mica, clar, i treuen foc pels queixals, però al final, quan estan entre l’espasa i la paret, acaben passant pel tub. Els pots convocar a eleccions cada sis mesos i no et deixen a l’estacada, mentre tu negocies governs, pactes, «momentums» i pallassades.
Catalunya és líder mundial en I+D polític i no ens n’adonem. Ni Escòcia no ens pot fer ombra. L’independentisme escocès s’ha fotut un tret al peu (aquí ja no ens queden peus) amb la baralla mortal entre Sturgeon i Salmond, però res a veure amb la nostra capacitat de convertir victòries en derrotes. En això tenim el lideratge mundial i és una llàstima que no ho rendibilitzem, que no fem webinars i videoconferències per exportar un model polític que sens dubte el món necessita més que mai: una majoria claríssima de votants que està disposada a fer-se l’harakiri sense queixar-se massa, pel bé de la pàtria i d’aquells que ni tan sols es mereixen gestionar la gestoria de la Gestionaritat, perquè tampoc no en saben ni els interessa. Ells són d’un altre món, d’un altre univers extraterrestre. I han trobat un exèrcit de terrícoles la mar de mansos i lleials que els permeten fer, de franc, totes les barrabassades, en nom de la pàtria i d’una independència que arribarà cap al 2714 o potser un o dos segles després, quan es donin les condicions objectives per fer un referèndum o una calçotada cívica o una botifarrada constructiva impecablement legal.
Qui no voldria votants «inasequibles al desaliento» com els indepes catalans? Cal, amb urgència, posar-los, posar-nos, en valor. I si podem exportar el model, molt millor. Tenim a les nostres mans una autèntica revolució política a escala mundial. Una majoria que es deixa manipular sense massa problemes, que vota sempre el que toca, que plora una mica, però que acaba acceptant que li prenguin el pèl i que no funcionin els trens. És la majoria ideal sobre la qual la humanitat pot construir una nova era política, un nou paradigma: el votant que accepta que els polítics facin el contrari del que ha votat, es desentenguin de la gestió de les quatre coses bàsiques i a sobre els aplaudeix i els vota. El segle XXI comença aquí, poca broma.
6 
6 
