Quan, aquest dilluns, vaig veure el grup de manifestants que preparaven barricades a la Universitat de Lleida per dificultar el màxim possible la detenció de Pablo Hasél per part dels Mossos d’Esquadra no vaig poder evitar pensar que és això, precisament, el que esperava dels líders polítics que van anar com xaiets a entregar-se a l’Audiència Nacional el 2017 després d’haver vist com els Jordis entraven a Soto del Real i després d’haver vist com ningú va entregar una sola urna voluntàriament a la policia només un mes abans.
Algú que es considera un pres polític, i més encara algú amb un càrrec electe, no pot entregar-se sense oposar resistència. Perquè allò que deixa en mans de qui l’oprimeix va molt més enllà de la seva persona individual, com els vots de l’1 d’octubre eren molt més que un tros de paper: està entregant la institució completament gratis. Això s’ha repetit diverses vegades, amb la renúncia a investir Puigdemont president (una renúncia que va provocar ell mateix, acceptant proposar un altre candidat), amb l’acatament de la inhabilitació per part de Quim Torra. I a cada renúncia regalen més i més barata la voluntat col·lectiva dels catalans, independentistes i no independentistes.
Resulta paradoxal que no hagi passat ni una setmana des que Pere Aragonès, probablement proper president de Catalunya, digués a RAC1 que el nostre vot ens protegeix de la repressió. De fet no han passat ni tres dies des que vam poder-lo emetre fins que la policia catalana hagi actuat un cop més, i sense cap mena de resistència per part dels que la comanden, com a subcontracta de la repressió i hagi tret emmanillat de la Universitat de Lleida un raper a la presó de Ponent per protegir la unitat d’Espanya.
Com passa a qualsevol colònia, el nostre vot només pot canviar l’empresa adjudicatària dels serveis de repressió a Catalunya. Sigui en forma de repressió policial a l’independentisme (actuant per exemple com a acusació particular contra manifestants); sigui en forma de propaganda sobre la utilitat o la inevitabilitat de la rendició (és a dir, de limitar la nostra màxima demanda a un referèndum pactat que Espanya no té cap necessitat d’oferir) per mantenir la pau social; sigui en forma de mercadeig de qualsevol cosa essencial per a qualsevol país per mantenir allò que és accessori (els càrrecs i els sous que donen aparença de poder després d’entregar el veritable poder). És el que sempre ha fet el catalanisme i fa anys que fa aquesta evolució natural seva (per exhauriment el 2010 arran de la sentència de l’Estatut) que és aquest independentisme no independentista.
De la repressió només ens pot protegir la revolta generalitzada, passant per sobre de les institucions, desencadenant el conflicte. No ens en protegeix evitar-lo ni domesticar-lo ni substituir-lo per succedanis folklòrics o estratègies judicials el resultat de les quals no només no evita ni compensa el patiment dels represaliats sinó que tampoc no obliguen Espanya a res. I és aquí on ens porten els partits polítics que parlen de diàleg o els que aposten per reservar el màxim exponent del conflicte, la declaració unilateral d’independència, a “quan es pugui sostenir”, com si el sotmetiment a l’Estat ens hi preparés, quan és al revés. O invents com el Tsunami Democràtic (hola? on s’ha ficat des de la investidura de Pedro Sánchez?) o organitzacions com l’Assemblea o Òmnium Cultural.
Però per arribar a aquest punt primer ens cal ser crítics amb el discurs hegemònic, orientat a fer-nos creure que sense la cúpula la base és feble; que si plantem cara ens esclafaran (els que ploren per quatre tomàquets i tres ous en un míting polític i necessiten constantment que els jutges i la policia els faci la feina bruta); que si ens passem al castellà caurem més simpàtics i defensarem millor el català. En definitiva, cal acabar amb la idea que si evitem el conflicte (un conflicte que l’altre no ha abandonat mai) hi sortirem guanyant.
34 
