Al Parlament de Catalunya ja es respira una atmosfera carregada d’aquell electoralisme primitiu que ho impregna tot quan s’acosta una cita a les urnes. El president del grup parlamentari del PSC, Ferran Pedret, ho sintetitzava en una frase aparentment banal durant la sessió de control: “una de les coses que s’evidencien en aquesta sessió de control és que, efectivament, ha començat la campanya electoral”, com si la cosa no anés amb els socialistes o en quedessin al marge. Però rere l’evidència del diagnòstic de Pedret s’hi amaga una realitat molt més crua: la transformació del Govern de la Generalitat i de la mateixa institució parlamentària en un megàfon al servei exclusiu del complex de la Moncloa i de les necessitats de Pedro Sánchez.
Salvador Illa ha decidit fer del seu mandat una trinxera per a la supervivència del seu cap de files. Salvador Illa vol ser el salvador de Sánchez. Mentre la quotidianitat de la ciutadania grinyola –amb un servei de Rodalies col·lapsat el mateix matí del ple, que va tornar a deixar tirats milers de treballadors– i el país trontolla, el president de la Generalitat actua com el millor director de campanya del PSOE. No hi ha cap discrepància, ni el més petit matís. Res. Tot són flors i violes. La prioritat no és retre comptes sobre l’execució dels compromisos assumits amb la societat catalana -al cistell només hi ha l’amnistia, sinó construir el relat maniqueu entre la “coalició progressista” i la “coalició involucionista”. Un relat que obvia que l’avançament electoral deixa en suspens –en els millors dels casos– el nou finançament, el traspàs de Rodalies ni la gestió de l’IRPF, ni el poder de decisió a l’Aeroport del Prat i a la Zona Franca, ni les competències de Mossos a ports i aeroports o les competències en immigració.
Aquest marc discursiu condensa la paradoxa d’Illa. Quan la presidenta del grup parlamentari de Junts, Mònica Sales, li mostra el full en blanc de la gestió real, el president es limita a tirar pilotes fora i desviar l’atenció cap a les forces de l’oposició. La trampa retòrica amb els juntaires és rodona: qualsevol exigència sobiranista o social és immediatament replicada amb un missatge estàs amb mi o contra mi. O progressisme o involució. És a dir, Illa demana a Junts que salvi Pedro Sánchez sense tenir en compte que l’acord de Brussel·les va quedar en paper mullat, l’oficialitat del català ni hi és ni se l’espera i les competències en immigració les va tenir gran part de la legislatura guardades en un calaix. En definitiva, que Junts ha sortit escaldat d’una legislatura en la qual va apostar pel diàleg i a l’altre costat només feien que donar allargues. I, ara, Illa demana un nou salt de fe als de Carles Puigdemont.
Però el de Junts no és l’únic exemple. Quan el líder d’ERC al Parlament, Josep Maria Jové, li recorda a Illa que l’antifeixisme teòric del PSC topa de ple amb la barrera del dret a l’autodeterminació, Illa respon apel·lant a una suposada “normalització” que, en la pràctica, buida de contingut el debat sobiranista i sotmet la voluntat catalana als ritmes del calendari estatal. L’amnistia, assolida a contracorrent i després d’incomptables acrobàcies jurídiques, no és per al Govern un punt de partida per a la resolució del conflicte, sinó l’anestèsia perfecta per tancar per sempre el debat sobre el futur polític de Catalunya. Un debat que l’independentisme li ha dit per activa i per passiva que no està tancat i que cal trobar una solució política al problema, i els republicans es cansen de recordar a Illa que van pactar una Convenció Nacional que encara no s’ha impulsat i exigeix complir els pactes.
El mateix patró es repeteix en la carpeta de l’habitatge, convertida en un tauler d’escacs electoral. Enmig d’un clam social creixent, el govern espanyol es parapeta rere decrets aprovats pel Consell de Ministres d’última hora per dissimular la seva acció de govern durant dues legislatures. La gestió deixa de ser un fi per convertir-se en un simple decorat de cara a la cita a les urnes. Sánchez ha triat l’habitatge com l’as a la màniga per mantenir el poder, una altra cosa és que ho aconsegueix. I enmig de tot això, només una reflexió: què diria l’esquerra espanyola si un govern de PP i Vox, per exemple, fes servir aquest mecanisme per tirar endavant lleis rebutjades pel Congrés?
L’estratègia del PSC planteja una qüestió de fons. Si la representació institucional de Catalunya al servei de la Generalitat ha de subordinar els seus interessos als de la governabilitat de l’Estat, el país corre el perill de quedar reduïda a una mera delegació governativa. Catalunya no necessita ser el salvavides permanent de la política espanyola ni l’escenari on es representin les batalles de Madrid. Necessita un lideratge capaç de defensar els seus consensos i exigir el compliment dels compromisos contrets. Més enllà dels eslògans de campanya, un govern no mesura la seva utilitat per les vegades que acudeix al rescat dels seus socis a la capital, sinó per la seva capacitat real de transformar i millorar la vida dels seus ciutadans. Les urnes diran si Illa pot continuar igual com ara o ha de fer front al monstre que ell mateix dibuixa.
