“El procés s’ha acabat!”. És un lema? És una sentència? És un aforisme? Vol ser un epitafi. Potser encara més. Allò que Kant en La crítica de la nació pura definia com Weltanschauung. Una visió del món. La visió del món dels qui el van viure, el procés, com un malson, i que l’haurien volgut nonat. Com ara el PSC i el PSOE.
Per als socialistes catalans, el blanc o negre -el sí o no a la independència- els situava de manera incòmoda al costat “dels altres”. Dels seus rivals ideològics. De Ciutadans, del PP i de VOX. Hi van anar, però, amb entusiasme. Sense candor. Van prendre partit i n’eren ben conscients.
El PSOE no hi va posar tant de furor aparent, no abraçava la dreta -l’altra dreta, la de debò- amb tanta fe, però va votar tot el que va caldre votar al costat de l’altre constitucionalisme espanyol -valga l’oxímoron- perquè l’independentisme català quedara arrasat sota el pes de l’Estat.
Els dirigents del PSC intuïen amb encert que una part dels seus votants -del seu graner electoral a Tarragona, a Barcelona i a l’àrea metropolitana-, si presentaven el signe més lleuger de feblesa nacional, els farien el salt de manera veloç i categòrica. No hi van dubtar. Amb l’ariet de la Constitució, es van abraçar a la bandera d’Espanya. I darrere de la pancarta rojigualda van desfilar pels carrers de Barcelona tantes vegades com va caldre seguint la crida de Sociedad Civil Catalana. Reien, pagats, i amollaven a final de festa el bou de foc Pepe Borrell perquè deixara ben clar des de quin front disparaven. Es feien dir “constitucionalistes” al costat de l’extrema dreta espanyola. El “constitucionalisme” de Ciutadans, el PP i VOX és un ham per a ignorants. La sota de bastos contra els demòcrates de veres.
En aquell pas al front el PSC va perdre totes les seues cartes catalanistes i una part del territori. Barata conservar els bastions majoritaris i habituals de sempre. País per àrea metropolitana. I malgrat tot, una part grossa dels votants els van esquivar i es van decantar per Ciutadans no fora cas que Pallach tornara. Però el malson socialista va durar poc. La repressió del gran artefacte que és l’Estat, el desengany davant una derrota tan fulminant, les cessions, els errors i l’àcid intern dels independentistes, els ha permès recuperar la presidència de la Generalitat per tercera vegada. De ciutadans, no en queda ni borra ni volva.
El PSC, amb el vent a popa, va guanyar les eleccions. Alguns es pensaven que Salvador Illa duraria un bufit. Que el suport d’Esquerra es dissiparia aviat i que, arraconat contra l’evidència de no poder aprovar ni un pressupost, l’actual president de la Generalitat faria com Felipe González i acabaria convocant eleccions. Angelets. Illa no és González, es creu Pedro Sánchez. I Pedro Sánchez és l’escapista Houdini. Pot eixir d’un sac lligat amb cadenes. Harry Houdini ho va fer moltíssimes vegades, fins que va deixar de fer-ho. Sánchez encara ho fa.
Aquesta setmana Salvador Illa ha anat al centre neuràlgic de l’AVE a dir a l’Ibex 35 que han de confiar més en Barcelona que no en Madrid. Més en el DOGC que en el BOE. I gallines amb sabates. La gran empresa espanyola és una empresa tarifada. I les tarifes no es publiquen al Diari Oficial de la Generalitat. La Barcelona que recupera l’actual president de la Generalitat és la Barcelona que proposava Pasqual Maragall. No cal tenir tres dits de front per determinar que el Senat encara és a la plaça de Marina de la vila de Madrid. N’hi ha que prediquen al desert i n’hi ha que ho fan a l’estratosfera. Els encara incrèduls només han de mirar-se què ha passat amb la llei d’amnistia, què passa amb la transferència de Rodalies i què passarà amb la delegació de competències immigratòries. La trinitat independentista és una filfa.
Potser Illa es creu a ell mateix i les meravelles que proposa a la gran patronal espanyola. Fe d’ofici. No s’hauria d’enganyar tant. Els grans patrons espanyols que va convocar l’altre dia a Madrid no hi van anar a parar-li a ell les orelles. Hi eren perquè hi havia set ministres del govern de l’Estat. Set ministres, encara, són com els Set Magnífics. La gran banca i la gran energètica espanyoles depenen del BOE. No del DOGC. Alà hi eren, sí, els empresaris, potser amb el desig amagat de no ser-hi i esperant l’arribada del PP, que no necessita les crosses de Sumar, Podem i la gossada separatista. El somriure de la gran patronal espanyola davant Sánchez és de dents postisses. El que li perpetren a Illa és això i més breu. Dura exactament dues hores.
Isabel Díaz Ayuso ho va deixar ben clar. “No facen cas vostès al titella del separatisme”. Ayuso no sap de què parla. O més aviat, sí. Sap que menteix i que en pot traure tot el profit. Els grans empresaris espanyols van anar dues hores a somriure davant Illa, però demà esmorzaran, dinaran, berenaran i soparan amb la presidenta madrilenya.
“El procés s’ha acabat!”, va amollar Salvador Illa davant la nata de l’empresariat espanyol. No van aplaudir l’epitafi, aquells senyors. Perquè se’ls en fot. El procés es va acabar quan el setè de cavalleria va fer replegar-se els sioux. No perquè ho proclame Illa. I ja ho deia Custer: “El millor indi és l’indi mort”. I si no ho deia ell, aplicava la recepta amb ardor.
El procés no s’ha acabat, perquè el procés a Catalunya -als Països Catalans- s’allarga anys, dècades i segles. No ha mort perquè davant no hi ha una alternativa sòlida i sensata espanyola que el neutralitze. Però el problema és que l’independentisme no és allò que diu, sinó allò que fan els independentistes. I ausades ma vida. Amb aquesta tribu Custer encara hi seria.
