Ens volen fer creure que la monarquia espanyola ens surt baratíssima. Oficialment, la Casa Real rebrà el 2021 uns 8,5 milions del pressupost estatal, No és molt, però inclou un “petit” increment de gairebé el 7%, molt normal en els temps que corren. Però és aquest el pressupost oficial de la Corona?
Ja no parlem de tota la pasta que mouen gràcies a les eficients gestions del patriarca Juan Carlos I, silenciades, tolerades i protegides durant dècades per part dels vicaris, amics, socis i encobridors del monarca.
Parlem de pressupostos i agafem la calculadora. Comencem amb 8,5 milions, als quals hi haurem d’afegic una xifra impossible de saber, fruit de despeses de tota mena, amagades en les partides més inversemblants de tots els ministeris. Calculem el doble o el triple? Ja anem per uns 20 milions per a la monarquia més austera de l’hemisferi occidental.
Què més hi podríem sumar? Mirem la Constitució espanyola? Resulta que el rei Felipe és el cap suprem de les forces armades: l’autèntic cap de la ministra de Defensa no és Pedro Sánchez, sinó Felipe VI.
Oficialment, el 2021 hi dedicarem uns 10.500 milions d’euros, amb un increment (“lleuger”, diuen, aguantant-se el riure) d’un 4,7%. A això hi hem d’afegir el pressupost de Defensa ocult, camuflat en altres conceptes. La despesa militar real se situa, aproximadament, en uns 20 o 21 mil milions d’euros. Aproximadament un 2% del PIB espanyol. Quatre quartos, sí.
A aquesta xifra hi hauríem d’incloure els militars (privilegiadíssims) a la reserva, que costen uns 500 milions, amb els quals paguem els manifestos feixistes i colpistes que sembla ser que són anecdòtics. Tot sigui per la pàtria, oi?
I sobre encara hi hauríem de sumar el pressupost de la Guàrdia Civil, el cos paramilitar que fa la feina “civil” de l’exèrcit, i una part important de la Policia Nacional (espanyola) i una part importantíssima del cost de la cúpula judicial.
Ho deixem en uns 30.000 milions d’euros, pel cap baix, potser una mica més, trampes comptables al marge?
Aquest és el pressupost real del rei, el cost del poder del rei, amb moltes derivades indirectes, sense tenir en compte les corrupcions, pressumptes, per descomptat.
I què tenim, a canvi?
Un exèrcit (amb el seu complement paramilitar, la Guàrdia Civil) que es pot permetre amenaçar el poble espanyol cada vegada que li surt dels “galons”. Un exèrcit disposat a fer el que ordeni el seu cap suprem, constitucionalment, faltaria més. Amb la col·laboració entusiasta dels “generals judicials” i la complicitat de poders econòmics que viuen meravellosament bé del sistema.
Tenim un fantàstic exèrcit de suposats servidors públics que està millor preparat, mental i tecnològicament, per ocupar Espanya que per defensar-la. Com sempre, vaja.
Després del poder de matar (exèrcit) el següent és el poder de ficar algú a la presó (jutges), acompanyat de qui executa l’ordre (policia). Abans calia tenir en compte el poder d’enviar la gent a l’infern per tota l’eternitat (església), però gràcies a l’empenta del món occidental (sense Espanya durant dècades, per cert), el poder sobre l’ànima ha passat a altres instàncies
És imprescindible un aprenentatge sobre el poder i sobre com es defensa brutalment si vols canviar-lo. I fer alguns números, que ens amaguen, per deduir, per exemple, que si Catalunya se’n va, s’emporta més de la meitat del pressupost real de la Casa Real.
Quan el rei Felipe d’Espanya faci el seu discurs de Nadal, tan esperat, buit, tòpic i decebedor com de costum, no estaria de més tenir en compte que està defensant el seu “xiringuito” de milers de milions i el de milers d’interessos mancomunats. Oblidar això és equivocar-se sobre el que realment i reialment està en joc. I el preu que cal pagar per canviar-ho.
