La Diada Nacional de Catalunya sempre ha generat polèmica. Sempre. N’hi ha –com Vox, Ciudadanos i PP– que voldrien que desaparegués del calendari, perquè recorda que Catalunya és una nació d’Europa i no una colònia espanyola, i n’hi ha –com PSC i Podemos– que voldrien que fos una data de celebració en el sentit més literal del terme, és a dir, una festa folklòrica i plena de xerinola que mostrés al món l’alegria dels catalans per haver estat conquerits pels espanyols. Aquesta és la raó per la qual en diverses ocasions i amb diferents excuses, els representants d’algunes d’aquestes sigles han decidit no assistir als actes institucionals del matí. L’absoluta certesa que serien escridassats per la ciutadania ha fet que no tinguessin valor d’anar-hi.
Però la manifestació de la tarda, per bé que per altres motius, també ha estat controvertida. Bàsicament, perquè no són els polítics sinó la ciutadania qui la controla. És aquesta qui l’organitza i qui li dóna el caràcter reivindicatiu que vol. Clar i català: mentre els partits fan al matí els actes protocol·laris, la ciutadania fa a la tarda l’acte lligat als sentiments i als anhels. I si a la ciutadania no li agrada la política determinada d’un partit, perquè creu que va just en el sentit contrari de la recuperació de les llibertats nacionals, doncs ho expressa sense embuts escridassant els seus representants per allà on passen. És un dret que té perquè és ella qui posa als polítics el plat a taula. La manifestació d’enguany ha volgut expressar la seva oposició a la política immobilista dels partits, especialment d’Esquerra Republicana, que s’ha erigit en difusora de les excel·lències de Pedro Sánchez i de la seva acció de govern, clarament repressora i reductora del marc competencial català. De fet, Esquerra no sols en canta les excel·lències, també les fa possibles votant-hi a favor a Madrid.
Així les coses, no és estrany que l’independentisme hagi aprofitat la manifestació de la Diada per expressar el seu rebuig i la seva indignació. I tampoc no és estrany que Pere Aragonès i Esquerra hagin optat per amagar-se. Quan creus que fas el que has de fer, dónes la cara amb totes les conseqüències; quan fas el contrari del que hauries de fer, t’amagues. I les excuses donades hi han posat la cirereta. La de Pere Aragonès, afirmant que no hi aniria perquè seria una manifestació “contra els partits i no contra l’Estat”, i la d’Oriol Junqueras, dient que “la manifestació anava en contra de l’independentisme”, parlen per si soles. Contra l’independentisme! Pel que sembla, Junqueras estava dient: “L’independentisme sóc jo”. Però potser adonant-se que la frase era massa forta, va afegir ràpidament: “…o contra molts independentistes, o contra la majoria d’independentistes, o contra el partit majoritari de l’independentisme, o…”. Està bé, oi? Pots anar afegint-hi o…, o…, o…, o…, fins que es faci fosc. És allò de si l’encerto l’endevino.
En els dies previs a la Diada, i fins i tot ara, hem sentit tot un estol de tertulians justificant l’absència de Pere Aragonès a la manifestació perquè “és el representant de l’Estat a Catalunya i perquè un president no va a les manifestacions a cap país del món”. Són excuses de mal pagador. Sempre m’ha fet gràcia que els qui consideren Catalunya una regió espanyola, no pas una nació d’Europa, cometen tot sovint l’error de comparar-la amb estats sobirans. L’argument “a cap país del món…” no s’aguanta per enlloc, perquè estan comparant Pere Aragonès amb Joe Biden, Emmanuel Macron, Olaf Scholz, Liz Truss…, i tots sabem que Catalunya no és cap Estat. Malda per ser un Estat, això sí, però encara no ho és. I precisament perquè malda per ser-ho es manifesta en dates emblemàtiques com la de l’Onze de Setembre.
És cert que els fets no ajuden gens Pere Aragonès a ser creïble quan diu que és independentista, però atès que afirma que ho és, té l’obligació de ser conseqüent amb l’afirmació. En termes de sobirania, remarquem-ho: en termes de sobirania, no serveix allò de voler ser “el representant de tots”. Això només és vàlid per als països sobirans, per als països que ja són lliures, no per als països sotmesos. El president suposadament independentista d’un país que malda per la seva llibertat no es pot quedar a casa amb l’excusa de preservar la institució quan el seu poble es manifesta en demanda d’aquesta llibertat. Ell ha de ser el primer d’anar-hi. Hi ha d’anar precisament per salvaguardar el prestigi de la institució i perquè la majoria absoluta independentista representada al Parlament –de la qual Pere Aragonès diu formar-ne part–, l’obliga a exercir de president independentista. Independentista de fet, no de paraula. Tant si l’aplaudeixen, com si l’escridassen. Aragonès va fer just el contrari: va intentar boicotejar la manifestació de la Diada Nacional de Catalunya per complaure Madrid.
D’altra banda, fa riure que tant Pere Aragonès com Esquerra i els tertulians acòlits considerin que no haver anat a la manifestació és un acte de neutralitat política. Mare de Déu! Quin marc mental més hispanocèntric: si vas a la manifestació independentista i desplaus l’espanyolisme, ets parcial i només representes una part de la societat; si et quedes a casa i desplaus l’independentisme, ets neutral i representes tothom (!).
Finalment, analitzant el pretext de Pere Aragonès per no anar a la manifestació, perquè, segons ell, era “contra els partits i no contra l’Estat”, veiem que constitueix una contradicció flagrant. Sobta força que un president de Catalunya, que no ha fet res, absolutament res, en contra de l’Estat, recorregués a la mentida per retreure als manifestants que no anessin contra l’Estat. Ves per on, tenen raó PP, PSC, Ciudadanos i Podemos quan diuen que Pere Aragonès és el màxim delegat del govern de l’Estat a Catalunya. Devia ser per això, que Pere Aragonès no va anar a la manifestació: perquè exerceix de delegat, no de president.
19 
16 
