Als darrers mesos hem viscut tot un seguit de lemes que poden ser necessaris, però no ens aporten res més que un reguitzell de paraules buides darrera de l’altra. “Ho tornarem a fer” (jo ja ho vaig fer), “República és Llibertat” (el poble ja decidirà la forma de país), “Si jo no tinc por, tu ja no tens poder” (ja ho hem vist aquests darrers anys), “Amb tu ho podrem tot” (com ho farem?), etc. Són lemes i campanyes d ́ÒC i Assemblea, que han tingut els resultats que han tingut. Ens anem entretenint, uns i altres, amb campanyes que no aporten res i que ens aboquen a una frustració col·lectiva quan el que hauríem de fer i treballar és per preparar la gent de forma seriosa, pel “momentum”.
La gènesi de tot això, com el que explica la Bíblia, té un pecat original que miraré d’explicar molt breument. Tot comença l’octubre del 2017 quan posen a la presó Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. No hem entès que estem en guerra contra un estat poderós (com tots), amb totes les armes jurídiques, polítiques, de mitjans de comunicació, policials i fins i tot militars. Els catalans ens enfrontem a ells amb una espardenya i un flabiol (ja no dic amb un lliri a la mà, que també).
Van ingressar a la presó a consciència, desconeixent les regles bàsiques que ha de seguir un soldat, en aquest cas els independentistes. La regla d’or en una guerra és evitar per tots els mitjans possibles que et facin presoner. Van anar amb el convenciment que entrarien a presó i no van fer res per evitar-ho. L’exili en aquest cas ens demostra que si bé és una altra pena a pagar, et permet fer d’altaveu del problema que viu la nostra nació. Com ja sabem, poc més tard va acabar mig govern entre reixes. El segon manament d’un “soldat”, és intentar fugir. No em consta que s’hagi intentat. Per últim, sóc dels que estant plenament convençuts que a l’enemic, ni aigua. I si és al desert, polvorons. Altra cosa és un adversari polític. Aquest mereix com a mínim parlar-hi, dialogar-hi i intentar acostar-lo a les teves tesis.
A aquest pecat original li podem anar sumant moltes altres errades tàctiques, si és que n’hi ha hagut, de tàctica. Crec que no ha existit, ni existeix tàctica i molt menys estratègia. Tenim una gestoria que es diu Generalitat que d’una manera sibil·lina segueix sota un 155 encobert i amb l’amenaça permanent de ser intervinguda de forma oficial una altra vegada si no som bons minyons.
Parlant l’altre dia amb el professor Ramón Cotarelo (disculpeu-me, mestre, si faig ús del teu copyright), em va fer veure un detall que d’entrada em va passar absolutament per alt. El dia de la presa de possessió del Pere Aragonès com a president, va passar revista a la guàrdia d’honor del cos dels mossos d’esquadra que anaven desarmats, com si fossin un cor de cantaires. El desprestigi de la nostra màxima institució nacional és notori i insultant per aquells que pensem que els símbols, (l’himne, el cos dels mossos, la Generalitat en si mateixa, la bandera, les autoritats del país…) mereixen ser defensats amb orgull.
Però tornem al començament. Ara estan tots parlant dels famosos indults i de l’amnistia, i ens tenen absolutament distrets amb una cosa que ni es farà ni és útil, oblidant l’objectiu principal, que no és altre que assolir un ESTAT INDEPENDENT. Tenim una classe política (parlo dels autoanomenats independentistes), que no estan per fer la independència, que estan cagats de por, que només procuren per col·locar els 5.000 càrrecs de confiança, assessors, directors generals, etc. entre els seus 14.000 militants. Han oblidat les promeses fetes, el compromís amb el país i el que és pitjor, les seves pròpies conviccions. I parlo de tots i totes elles, sense excepció, per què tant culpable és aquell que ignora perquè està al Parlament, com aquell que estant dins i veient el que passa, no ho denuncia públicament.
El pecat original el podem revertir, depèn de què nosaltres, el poble organitzat fem allò que cal fer, valorar i denunciar si cal el paper que juguen els partits i entitats independentistes, treballar seriosament els possibles escenaris, fer extensiu arreu que hi ha gent disposada a tirar endavant i no oblidar mai que “tot està per fer i tot és possible”.
32 
