Tot indica que la rebaixa d’impostos als rics ha esdevingut un dels grans eixos de la política espanyola. A Catalunya ens ho mirem, aparentment, amb certa distància, fixant-nos sobretot en aquesta “oficina de captació de rics” que el president andalús vol crear, una pallassada que genera titulars i simpaties: tot el que sigui donar canya a Catalunya, castigar-la, empobrir-la, collar-la, és aplaudit amb entusiasme a Espanya. Algú s’imagina què estarien bramant ara mateix si muntéssim una oficina similar a Sevilla o a Madrid?
En qualsevol cas, una vegada assumit que les polítiques anti-catalanes (no anti-indepes) formen part de l’ADN dels poders madrilenys, i assumit també que els pobres rics paguen massa impostos, encara que aquest país estigui a la cua d’Europa en matèria de progressivitat fiscal, hi ha altres lectures interessants del fenòmen.
Una d’elles, la facilitat i la gratuïtat amb la qual el PP utilitza les autonomies per segar l’herba sota els peus d’Espanya. Tot s’hi val si serveix per afeblir el govern de Sánchez, com bé ha demostrat la intrèpida Ayuso: diguem que és un antipatriotisme temporal, plenament justificat si serveix per assolir el seu gran objectiu, capturar el poder polític a l’Estat durant una dècada o més. El gran argument: si a Espanya hi poden haver diferents llengües, per què no es poder fer diferents polítiques fiscals?
És barroer i trampós, però funciona, sobretot gràcies a la poderosa maquinària mediàtica que està al servei del Partit de Madrid.
Aquesta és la clau de tot plegat. Sempre és la mateixa: el gran Madrid, el Madrid que s’ho menja tot, la gran aspiradora territorial que està permetent superar el vell trauma del poder madrileny, que no era cap altre que un cert complex d’inferioritat envers Barcelona i Catalunya.
Això ja s’ha acabat: des dels temps imperials d’Aznar, quan van posar en marxa el turbo, Madrid va començar a créixer a base de menjar-se Espanya. Un Madrid de rics, de poders, d’interessos, que s’allunya progressivament, que no tiba del país sinó que se n’aprofita.
A Catalunya ens n’hem adonat, sens dubte, però hem perdut el fil i no hem tingut massa èxit ni explicant-nos ni buscant possibles aliances a altres territoris. Tanmateix, llevat dels bascos, que van a la seva, la resta d’Espanya viu més aviat indiferent a la gran jugada estratègica que està en marxa. Sí, cert, de tant en tant surt allò de “la España vaciada”, però mai no van a les causes, a l’autèntic motor d’un procés que empobreix tots els territoris.
Anys a venir, aquest pot ser un dels moviments sísmics que faci trontollar Espanya: els damnificats pels somnis de grandesa madrilenys. Quan se n’adonin, però, serà tard: els hauran canviat el país sense tocar ni una sola coma de la Constitució, seran més pobres, tindran menys oportunitats i no els quedarà ni tan sols el recurs de fer-se independentistes o republicans. El Partit de Madrid és a prop d’aconseguir tots els seus objectius per golejada.
Mentrestant, aquí, on aquestes qüestions podrien tenir un recorregut polític interessant, si no es barregen massa amb la identitat, perquè toquen de forma molt directa al futur de les persones, continuarem barallant-nos, lamentant-nos, deprimint-nos i perdent el temps, jugant amb la mateixa joguina de sempre fins que l’acabem de trencar.

