Les coses com són, el Reial Madrid també ha estat sempre més que un club. A Catalunya, ser madridista té unes connotacions socialment molt clares de rebuig al catalanisme. I a Espanya representa la màxima expressió esportiva del nacionalisme espanyol, sempre amb actitud de conflicte. Per això és tan divertit el que li ha passat al club més espanyol dels clubs espanyols en relació a la crisi de Ceuta. En un moment d’inflamació patriòtica contra el moro, de defensa -suposadament- a mort de l’imperiet que els queda a l’Àfrica, resulta que tres de les estrelles de l’equip, amb Mbappé al capdavant, es neguen a participar en un acte d’exaltació de l’espanyolitat en relació a la crisi de Ceuta. De cop, el nacionalisme espanyol esdevé opcional i, de retop, això rebaixa el Reial Madrid a només un club.
Just al contrari que el Barça, que s’ha negat a participar en aquest festival patrioter. Als catalans Ceuta ens importa ben poc, més enllà d’haver de pagar les factures que costa un territori on la indústria fonamental és l’exèrcit espanyol. Amb una política rebaixada fins el nivell autonòmic, el FC Barcelona és la mesura correcta del país. La reacció contra l’apallisament del menor que portava una estelada a Elx, per exemple, va ser proporcional a la gravetat dels fets; els mateixos jugadors que van fer guanyar el Mundial a Espanya van obeir, sense discrepàncies, la decisió del club de negar-se a homenatjar el bloc essencial dels campions del món. L’estelada és el bé a protegir; la selecció espanyola, no.
Tota aquesta injecció d’autoestima és el que ha inundat la darrera Diada de joves amb samarreta blaugrana. El Barça no té por de ningú. Guanya, fascina i sap quin és el seu paper a Catalunya i al món. I això no es fa sol, ni es fa només des de baix. La junta de Joan Laporta ha marcat una ratlla i d’aquí cap amunt.
