El govern de Jaume Collboni arriba ben viu a l’equador de mandat. Dos anys en minoria absoluta, però regits per un model de governança que defuig lligams rígids: ni soci estable, ni pactes de llarg recorregut, sinó una estratègia d’aritmètica variable que li permet aprovar grans mesures amb suports diferents segons la naturalesa de cada iniciativa. Aquesta fórmula, que pot semblar tàctica, té sobretot una derivada estratègica de fons: intentar posicionar el PSC com a partit central i imprescindible a Barcelona, capaç de liderar una ciutat ideològicament fragmentada i de discurs complex.
L’aprovació imminent de la reserva del 30% per a habitatge protegit, una de les mesures estrella de la legislatura, previsiblement amb el suport de Junts i, eventualment, del PP, n’és una mostra clara. El mateix passa amb la reforma de l’ordenança de civisme, en què els socialistes busquen també una entesa amb sectors que prioritzen la seguretat i l’ordre públic, tot i les reticències dels seus antics socis naturals, ERC i comuns.
Aquest allunyament tàctic del tripartit d’esquerres -que ha estat la fórmula habitual a la ciutat des del 2015- respon a la voluntat de marcar perfil propi, especialment després de les eleccions municipals de 2023, en què Collboni va quedar per darrere de Trias, però va poder ser investit alcalde amb una jugada d’última hora amb Comuns i PP. Governar en minoria, però amb capacitat de maniobra, permet als socialistes exhibir pragmatisme i capacitat de diàleg transversal, una qualitat que, segons apunten les primeres enquestes, és apreciada per una part de l’electorat, fatigat de blocs i vetos creuats.
Ara bé, aquesta estratègia té riscos. A curt termini, pot erosionar la confiança amb els Comuns i ERC, que poden sentir-se utilitzats quan cal, però ignorats en decisions clau. Si el PSC consolida una aliança de facto amb Junts en àmbits com l’habitatge o el civisme, les esquerres poden percebre-ho com una deriva conservadora, un retorn a un model de ciutat que volien superar. Això podria fer que, de cara a 2027, Comuns i ERC s’esforcin a marcar distàncies i a posar en dubte el lideratge progressista que vol abanderar Collboni. Però el risc principal és la lectura que en farà l’electorat. El PSC vol ser vist com el gestor eficaç i flexible, però podria acabar percebut com un partit sense ideologia que s’adapta als vents segons convingui. I aquí, els socialistes poden tenir pèrdues de vots per tots els costats.
A Madrid, el PSOE ja ha assumit que els pactes amb Junts són inevitables per garantir la governabilitat. Aquest precedent pot ajudar a desestigmatitzar acords a Barcelona entre PSC i juntaires. Sigui com sigui, tot apunta que el 2027 Barcelona tornarà a tenir una elecció molt fragmentada. En aquest escenari, el partit que arribi amb una imatge més coherent i una xarxa d’aliances sòlida tindrà més opcions de liderar. El PSC pot consolidar-se si aconsegueix exhibir resultats clars i consensos amplis. Però si és vist com un governant solitari que pacta amb tothom i ningú, podria perdre el control del relat.
ERC i comuns tenen, en canvi, l’oportunitat d’articular un bloc alternatiu, amb discurs més nítid, però només si superen les desconfiances mútues i ofereixen una alternativa real de ciutat. Si no ho fan, continuaran condemnats a jugar a remolc del PSC.
El 2027 no serà només una batalla d’idees, sinó també de credibilitat, coherència i lideratge. I aquí, cada moviment de Collboni, i de les altres forces, compta. Fins i tot els més tàctics.
