No ens enganyem. Aquest és el govern de la claudicació disfressat amb eslògans passats de rosca com “referèndum acordat” o “embat amb l’Estat”. No és el que els anteriors governs fossin gaire cosa més, però podien dissimular una mica les seves lluites per les poltrones autonòmiques perquè la gent encara era sota els efectes del primer d’octubre. Si Aragonès és president o no, o si és conseller aquest o l’altre, ha generat entre els catalans molt menys interès que les eleccions de Madrid. Els que deien que ens portarien a Ítaca, han fet que no anem més enllà de la Puerta del Sol.
La política catalana oficial ha entrat en una fase de provincialització desesperant. Qualsevol referent se situa a Madrid. Des de la taula de diàleg fins a la recuperació econòmica a través del fons europeus de cohesió. Tot es fa mirant cap a la capital de l’imperio. Ara, el principal objectiu, ho diguin o no, és ser bons minyons. Hi estan d’acord tots els seus protagonistes perquè la crisi econòmica, sanitària i social així ho requereix, diuen. No es veuen capaços per fer res sense Espanya, fet que demostra la seva poca fe en les possibilitats de Catalunya.
No s’obre cap nou cicle, es tanca allò que han anomenat “Procés”. Està liquidat, amortitzat i derrotat. Comença l’etapa per salvar els mobles autonòmics que permeti mantenir les estructures dels partits i els seus integrants. Avui mateix hem sabut que el nou president de la Generalitat i el president espanyol s’han intercanviat missatges cordials. El tal Sánchez, a més, ha afirmat amb to condescendent que rebrà Pere Aragonès però que “ya conoce los límites”. Espanya comença a afluixar el dogal perquè se sent totalment segura. Res amenaça la unitat territorial des de les institucions catalanes. Ara volen assaborir la claudicació. Què fer?
Els que pensem així podem esbravar-nos a cop de Twitter o fer manifestacions davant el palau de la Generalitat sense exigir dimissions. Tot això no els fa ni fred ni calor als membres del nou govern. Mentre tinguin el control gairebé absolut de l’opinió pública i una gran part de la gent sense ànim per castigar durament els incompliments i les mentides, aniran fent allò que més els convingui.
Ho vam poder constatar veient el grau de degradació institucional de l’acte de pressa de possessió del nou president. Si deixem de banda la xarlotada de la interpretació dels Segadors, tot va desprendre un aire de casal d’estiu. Una nena de dos anys mirant-se el cap dels mossos amb cara sorpresa i dos monitors d’esplai tocant la guitarra i cantant dins de Palau. És així com es despulla una institució de tota solemnitat i respecte. Com més sembli un circ, més desànim entre el poble perquè pensi que no hi ha res a fer. Estic convençut que és el que persegueixen.
Però també podem creure que Catalunya és molt més que uns polítics de joguina que no tenen ni esma d’aixecar la veu davant d’aquells que els empresonen. La pàtria no és això. La pàtria és aquella gent que avui està possiblement desmoralitzada i avergonyida a causa de la submissió demostrada per uns dirigents pobres d’esperit i amb el posat de l’esclau. I és entre ells d’on ha de sorgir l’esperit regenerador i vibrant. És urgent que en prenguem consciència i actuem. Si no ho fem, Catalunya esdevindrà una anècdota en la història. És l’hora de posar la Nació per davant de tot.
3 
14 
