Vinc de respondre un qüestionari Delphi de tendències socials per al CIS que demana a una sèrie d’especialistes unes previsions sobre com anirà la cosa a Espanya en els àmbits de les nostres competències cap a l’any 2030. És una prova del caràcter racional de la sociologia, que es nega a acceptar la paraula de Crist a l’Evangeli de Sant Mateu que “ningú no és profeta a la seva terra”. Suposo que si preguntessin a tots els especialistes (i jo afegiria als no especialistes, car no crec que els primers siguin millors que els segons en això de vaticinar) i agreguessin totes les respostes, la imatge més probable seria avorridament semblant a l’actual.
Tinc una desconfiança de vell llop davant qualsevol vaticini sobre coses humanes en un termini superior a un parell d’hores i encara que es faci amb totes les garanties científiques. Me’n recordo del primer vaticini del club de Roma, fet als anys 70, sobre l’estat del món l’any 2000 que, aleshores era un llunyà esdevenidor. Es va fer amb un model supercomplex gestionat a l’Institut de Tecnologia de Massachussetts pel més avançat ordinador de l’època. De tots els escenaris previstos, uns vint, el savi ordinador no va endevinar ni un.
Endevinar el futur, l’antiga dèria de la humanitat, és impossible. L’ésser humà és imprevisible perquè té la capacitat de la invenció, que ningú no pot dir quan apareixerà i si ho farà, ni tan sols el que la troba. Ben cert, aquests estudis de tendències no pretenen profetitzar res sinó esbrinar tendències, encara que siguin confoses, per tal d’adoptar mesures a temps que faran canviar el futur que havien previst. Potser aquesta és la raó per la qual el mètode es diu Delphi, perquè es refereix a una matèria interpretativa. No cal recordar que els oracles d’Apol·lo a Delfos eren tan obscurs que es necessitava una sacerdotessa, la Pítia, per aclarir-les. Els especialistes som una mena d’Apol·lo col·lectiu, el CIS és la Pítia i el resultat és quines seran les tendències polítiques econòmiques i socials a l’Espanya del 2030. També hi ha qüestions sobre Europa i el món, però tenen més un caràcter d’atrezzo o tramoia.
L’objectiu és saber més o menys com serà Espanya l’any 2030.
Hi haurà Espanya el 2030? Els autors del qüestionari Delphi n’estan convençuts al 100 per cent. Ni tan sols esmenten la possibilitat que Espanya com ells la coneixen deixi d’existir en nou anys. Sense dubte l’estudi de tendències és un estudi de canvis i els autors s’encaren òbviament amb els canvis que conceben, i els que conceben estan a dins del marc constitucional actual. Són canvis “normals”: més o menys partits al Parlament espanyol, més o menys polarització, més o menys independentisme en unes eleccions autonòmiques catalanes. En aquest quadre de tendències no hi ha cap possibilitat d’encaixar la tendència a la independència de Catalunya.
Els autors haurien fet bé escoltant l’opinió d’Alexandre Deulofeu, un altre oracle anterior al seu que prediu la desaparició de l’imperi espanyol i, per tant d’Espanya, l’any 2029, un any abans del nostre Delphi. A banda de si la predicció de Deulefeu és o no correcta, cosa que es veurà en una estona, el cert és que a Catalunya hi ha forces de tota mena que treballen per a la independència com més aviat, millor.
Aquesta possibilitat de la independència de Catalunya no entra al cap dels autors del qüestionari; és una cosa impensable. Tota la seva concepció del món, com a individus i com a col·lectius es basa en la idea que Catalunya és part orgànica d’Espanya, com la mà és part del cos. Mai veuran Catalunya com la colònia que és de la metròpoli. Mai comprendran i molt menys faran costat a la seva independència. Llur marc mental espanyol els impedeix imaginar una Espanya sense Catalunya.
Aquest esperit explica també l’actual desori dins de l’independentisme, amb uns partits, ERC i la CUP que, tot dient-se independentistes, ha resultat que no ho eren i, ans al contrari, posen tota mena d’entrebancs, materials, procedimentals, temporals per tal d’endarrerir la independència i, fins i tot, renunciar-hi. Uns partits que van invocar la independència, però no creuen que sigui possible perquè llur marc mental espanyol els ho prohibeix. Continuen fent política autonòmica de pactes, cadires, vetos, aliances amb oblit deliberat de la tasca pendent de la unilateralitat. Segueixen posant la qüestió social per davant de la nacional, el que explica que tots dos ataquin molt més JxC que l’Estat espanyol. Política autonòmica d’hegemonia dins de l’espai colonial, sense cap esperança d’assolir un grau digne d’autogovern, per no esmentar la independència.
Com que JxC sembla tirar pel dret i posar per davant la qüestió de la independència i ho demostra amb fets, els dos partits signataris del famós preacord del minigovern de mesells poden obrir-lo a més forces polítiques. Poden fer-lo amb els que consideren més a prop a l’esquerra, com els Comuns. I també a l’esquerra, en principi, es troben els socialistes, que farien costat encantats a un govern presidit per ERC, segons reiterades declaracions de l’exministre Illa. Seria la clarificació definitiva de la situació i la que faria inevitable un vot “no” de JxC a la candidatura de Pere Aragonès.
49 
