Si hi ha un serial vistós, a hores d’ara, a la política catalana és el de la designació del candidat de Junts a l’alcaldia de Barcelona. Ningú no se’n recorda, però el partit de Carles Puigdemont va ser el guanyador de les últimes eleccions a la capital catalana, en aquell cas amb Xavier Trias com a cap de cartell. L’alcaldia, però, es va decidir als despatxos de Madrid amb un pacte -ja clàssic- entre el PSC, els Comuns i el PP que va deixar Trias i Ernest Maragall, a més dels seus votants, amb un pam de nas.
El cas és que el mandat de Jaume Collboni s’acosta al final i la majoria dels partits ja han deixat clar qui serà el seu candidat a l’alcaldia. ERC, malgrat el desastre de la Federació de Barcelona, té Elisenda Alamany a la línia de sortida. El PSC repetirà amb Collboni, així com les llistes de PP i Vox. Els comuns acaben de designar Gerardo Pisarello com a successor d’Ada Colau… Però la subhasta de Junts promet emocions fins a l’últim moment.
Artur Mas ha fet públic que ha rebutjat una oferta formal de Junts i Tatxo Benet sembla que també ha estat temptat, amb el mateix (poc) èxit que Mas, amb l’afegit que Xavier Trias ha menystingut l’operació, públicament, dient que “algú ha perdut els papers”. L’exalcalde convergent patrocina Jordi Martí Galbis, una figura del partit ben vista per la militància de Barcelona, però no pas per la direcció nacional que, en principi, patrocina Josep Rius, un home de confiança de Carles Puigdemont. Quim Forn sembla que també insisteix en la negativa.
En definitiva, un desgavell que reflecteix la indecisió estratègica de Junts, potser el partit més castigat per la repressió, però també el que viu pitjor el debat entre l’independentisme efectiu i la institucionalitat dins del sistema. Tot i així, Barcelona -com es va comprovar amb el pacte que va designar Collboni- és massa important per a un partit que aspira a la centralitat del país.
