Una part de la societat valenciana ha acceptat viure bolcada en una mentida, la mentida oficial. L’altra s’hi ha resignat a la força o mira de combatre aquesta xacra amb victòries reduïdes en l’eficàcia i el temps. Això explica, per exemple, que durant el franquisme crepuscular i allò que alguns han convingut a batejar “transició” –“transició” en el cas valencià cap a on?– el que va ser una reacció violenta de la dreta i les institucions del règim contra els intents democratitzadors de l’oposició es venguera com una resposta “del poble” contra un intent de “colonització catalanista”.
Qui era titlat de “catalanista” –“pantacatalanista”, “renegat” o “traïdor”– en els anys setanta del segle passat al País Valencià? Qualsevol que no fora franquista. Encara que no tinguera cap intenció de renacionalitzar el país. Encara que no compartira la interpretació nacional de la realitat amb les tesis de Joan Fuster. Eren “renegats” i “traïdors” des de Comissions Obreres o el Partit Comunista el País Valencià fins a la càndida Unió Democràtica. La jugada va allargar el franquisme descarnat i va dotar de legitimitat política els seus representants crepusculars. Contra “els catalanistes” s’alçaven ells, “els bons valencians”. La “transició” valenciana es va rebotir de violència franquista.
Els únics que no es consideraven “catalanistes” o “panques” al País Valencià eren els integrants del règim que aguantava amb bona salut “la transició”. Els alcaldes franquistes, els presidents de les diputacions nomenats a dit pel règim o els integrants de la Junta Central Fallera, un artefacte oficial pensat i concebut per controlar una festa popular en els orígens.
L’estratègia macabra d’atacar els demòcrates amb la martingala d’atribuir-los una “colonització catalanista” perquè el franquisme es mantinguera en el poder legitimat “pel poble” va funcionar. Se’n va apoderar una dreta –la UCD i després el PP– que hauria d’haver estat democràtica i que mai ho ha estat, encara que vagen passant les dècades. S’hi va resignar l’esquerra, que va comprovar a la força la inèrcia del règim en el control del poder i la manipulació d’unes majories que els podien girar l’esquena ideològicament si mantenien criteris nacionals excessivament revoltosos.
Va funcionar tant, aquella manipulació evident i obscena, que aquests dies l’ajuntament de València ha decidit declarar “filla predilecta” de la ciutat la directora del diari que més va fer per mantenir la vigència de la dictadura i la castellanització del país. Nomenar filla predilecta María Consuelo Reyna és com designar patró dels forenses Hannibal Lecter. I no passa res. No passa res en una societat acostumada a viure entre mentides oficials que mantenen els ressorts del poder ben lluny dels estàndards democràtics acceptats al món civilitzat.
Per tot això tampoc no és estrany que el 1993 l’assassinat d’un militant de l’esquerra independentista, Guillem Agulló, perpetrat per un grup de neonazis, fora considerat una brega entre “bandes violentes rivals”. Sense cap connotació política. Així ho va interpretar el diari Las Provincias, que dirigia María Consuelo Reyna, ara filla predilecta de la ciutat. I així ho va certificar la decisió judicial. La sentència –el càstig al culpable confés– va ser benigna i còmplice.
Mentrestant, la majoria de les vegades la resposta de l’esquerra valenciana ha estat l’acceptació resignada als fets. L’esquerra valenciana ha hagut d’acomodar-se a ser menys esquerra i menys valenciana per no ser oberta en canal davant la societat pels continuadors estrictes del franquisme.
Aquesta anormalitat democràtica s’ha allargat cinquanta anys. I aquesta mateixa anormalitat explica ara la continuïtat en el càrrec d’un president de la Generalitat responsable de dues-centes vint-i-nou morts per absoluta incompetència política.
Un any després dels efectes mortals de la dana, Carlos Mazón es manté arrapat al càrrec. Comprovat de manera absoluta el nivell d’ineptitud del seu govern en uns moments que exigien una resposta ferma i solvent, resulta del tot insòlit i grotesc que el responsable polític directe de tanta mort s’hi aferre com una llepassa. Encara es més estrafolari escoltar-li les raons que pretenen justificar-ho. I és del tot esperpèntic comprovar que, malgrat que les mentides oficials en aquest cas no han estat ni tan generals ni tan acceptades, no hi ha hagut una reacció política i social que ho haja impedit.
El dia 29 farà un any de la devastació. La setmana passada es va celebrar –poc, perquè noves pluges ho van impedir– el 9 d’Octubre, data en què els valencians des del segle XIII commemoren la conquista de la ciutat per part de la tropa de Jaume I i el naixement polític del nou regne. És habitual –des de la recuperació de l’autogovern– que el president de la Generalitat aprofite l’avinentesa per fer balanç de l’any i per difondre un discurs poc o gens reivindicatiu. El d’enguany, el que ha perpetrat Carlos Mazón, fa feredat. Ha estat una autoreivindicació fúnebre.
Carlos Mazón ha articulat el seu onanisme oral a l’entorn de dos eixos. En primer lloc, la negació de la pròpia responsabilitat en els fets i l’exaltació d’un sacrifici i un heroisme que òbviament no el representen: “Per això hui també rendim el merescut homenatge i emocionat record a les víctimes, als afectats i als damnificats de les riuades de l’any passat; i este acte és en conjunt el càlid missatge d’afecte i de solidaritat de tot un poble i les seues institucions que treballen junts per a que torne la vida”. Com pot el carnisser retre homenatge a l’aviram?
Segonament, la reivindicació de l’anticatalanisme com a element aglutinador i fet diferencial valencià per excel·lència: “Una identitat que no té per què demanar permís per a mantindre’s i desenvolupar-se; que té símbols que ens unixen que no han de subordinar-se a ningú, patrimonis com la llengua valenciana, que no necessita afegits, cometes, barres ni guions perquè té la seua identitat pròpia forjada per segles d’amor del poble que la parla i un Estatut d’Autonomia que la definix”.
La mentida es manté, la mentida és permanent i recurrent. Com s’atreveix a parlar d’amor a la llengua algú que només la parla una vegada a l’any?
L’engany, l’autoengany de molts valencians, és tan palpable, que faria riure si no cremara. Al començament del seu discurs Carlos Mazón proclama, solemne: “Escoltarem al final d’esta intervenció el nostre himne, que enguany complix 100 anys de la seua aprovació com a Himne Regional Valencià pels ajuntaments d’Alacant, Castelló i València”.
Cent anys enrere vol dir 1925, en plena dictadura del general Primo de Rivera. A l’Exposició dita regional del 1909 es va estrenar la cantata. Setze anys més tard els tres ajuntaments capçalera provincial van oficialitzar conjuntament un himne que va seduir al dictador i que, en lletra original en castellà, començava: “Para ofrendar nuevas glorias a España, nuestra región supo luchar! ¡Ya en el taller y en el campo resuenan cantos de amor, himnos de paz! ¡Paso a la Región que avanza en marcha triunfal!”.
Alfons XIII n’era un partidari devot, d’aquella sarsuela,i va demanar al tenor Lamberto Alonso que el repetira davant ell diverses vegades el dia de l’estrena. Amb una no en va tenir prou. Miguel Primo de Rivera el va beatificar. Dècades més tard va ser santificat.
Avui aquest himne, amb la lletra “en valenciano” que es va escampar durant la tercera dictadura del segle XX, és considerat oficial i estatutari gràcies al suport acòlit del PSPV-PSOE, que va assumir les bases simbòliques de l’anticatalanisme per encarrilar una autonomia que ha acabat com ha acabat.
Un any després de la catàstrofe natural i administrativa qui en va ser principal responsable polític entona l’himne de Primo de Rivera: “Vixca! Vixca! Vixca!”. Seria de justícia que algun tenor o tenoret –potser ell mateix– l’interpretara diverses vegades el dia en què finalment plegue.
