Els camins de la política són inescrutables, creieu-me. El que ahir semblava impensable, de sobte passa a ser triomfant –i viceversa. Fins fa ben poc, escassament alguns mesos, Kamala Harris era un valor amortitzat als Estats Units. Ara ja ni ho recordem, però el seu pas per la vicepresidència no la va afavorir gens. Investida el 2020 com la gran esperança progressista, posicionada al costat d’un president octogenari com qui feia escalfament a banda, va caure en picat en la imatge pública i va estar a punt de desaparèixer fins i tot del tàndem amb Joe Biden, que la va rescatar al darrer minut. Harris va batre rècords amb el nivell d’aprovació més baix de qualsevol vicepresident de la història i va arribar un moment que només era objecte de bromes i menyspreu.
Els quatre anys de Biden se li van fer molt llargs a Kamala. No va poder destacar ni brillar en gairebé res i, tot i que això sol ser habitual amb els números dos de la Casa Blanca, en el seu cas era més feridor perquè el president no era precisament un cas de carisma i dinamisme galopant. Els motius d’aquesta grisor compartida eren diversos. D’una banda, la mateixa davallada en la valoració del vell Joe la va acabar esquitxant, com passa sovint; les notes que treu el màxim mandatari se li acaben encomanant a la seva parella de ball. Els temes que va assumir, a més, van resultar ben incòmodes, començant per la batalla contra l’impacte del Covid, que no podia tenir un desenllaç gaire feliç.
Durant aquells quatre anys, ni tan sols el gest alegre i desinhibit propi de Harris li va fer servei. El seu riure obert i franc, les seves gràcies espontànies, van ser motiu de censura per part dels oponents, i especialment del ranci Donald Trump i del seu equip. Ho tenien fàcil per desqualificar la frescor de la californiana com una mostra de frivolitat i immaduresa (argument que ara s’ha girat com un mitjó quan els dos candidats s’han col·locat cara a cara, i els somriures de la demòcrata han derrotat instantàniament l’agror del republicà). La imatge d’esquerranosa woke, abraçant totes les causes de les minories, tampoc no enfortien gens la vicepresidenta, sobretot quan calia parlar d’immigració. Mentre Trump defensava la puresa nord-americana –que ja és defensar- la segona autoritat del país no era creïble com a protectora de fronteres. S’hi va esforçar, però els seus orígens i el seu aspecte la precedien.
Malgrat tots aquests entrebancs, la lluitadora Kamala no es va arronsar. Va treure de dins l’esperit de supervivent que va fabricar de nena, com a filla de mare soltera; i l’ànima d’activista dels seus anys universitaris, anys de manifestacions anti-Reagan, anti-apartheid i anti-tant. Es va arromangar i va decidir mantenir-se a segona línia. I quan els savis del partit de Kennedy i Obama van convèncer l’obstinat Biden que havia de baixar del carro, ella va fer uns quants moviments àgils, va tocar les tecles que calia i es va enfilar a aquell mateix carro. Va irrompre en la campanya com un cicló, marcant les diferències respecte al seu predecessor. La irrupció del seu somriure franc i obert ja no era flor d’inexperiència; era esperança de generacions que n’estaven tipes de tanta senectut, de veus enfarfollades i de caps desorientats. Va semblar una persona molt més jove del que era; molt més desperta, graciosa i enèrgica. I tot es va capgirar.
Hores d’ara, les enquestes apunten a la candidata demòcrata com la clara favorita. Al seu enfrontament dialèctic amb Trump, els rols s’han invertit respecte a l’anterior debat amb Biden. Trump s’ha vist arraconat, vacil·lant, diu ximpleries, frega el ridícul i la seva rival es permet el luxe de mirar-lo amb llàstima. Les valoracions dels espectadors van aprovar en massa Kamala Harris. Segons l’enquesta de Reuters, va derrotar el candidat republicà per un humiliant 53% a 24%, més del doble; i si hem de fer cas de la cara de Trump quan abandonava el faristol, diríem que el resultat del matx havia estat encara més desolador. La filla de pare jamaicà i mare índia s’acosta a un horitzó que poques setmanes enrere era inconcebible.
Tot indica que Harris podria ser la primera presidenta del país, una persona d’orígens mixtos i de casa treballadora que manté viu el somni americà. Aquesta self-made woman ha alterat els pronòstics dels demòcrates i es podria imposar a Trump, representant de la classe privilegiada, carregat de dòlars, carregat també de supèrbia i acidesa. Amb tot, res no està decidit, atès que al capdavall les enquestes només són indicatives, i continuen sent justetes, tot i inclinar-se pels pèls a favor de la demòcrata. Però ja sabeu que el sistema nord-americà prima els resultats dels estats, i n’hi ha tres (Geòrgia, Carolina del Nord i Pennsylvania) on els Estats Units s’hi juguen la presidència. De moment sembla que Trump aguanta fort en dos d’aquests tres. El cicló Kamala l’haurà de tombar.
