Això existeix, de veritat? Hi ha un centredreta espanyol? És un dels grans misteris d’Espanya, el Sant Greal que funciona com el ciment, cada dia més feble i esquerdat, d’una idea d’Estat. Els països no funcionen si no tenen una idea d’ells mateixos, sigui veritat o mentida, això no importa. Ha de ser una idea compartida, per falsa que sigui. El problema arriba quan aquesta idea és més falsa i insostenible del que la realitat pot aguantar.
Benvinguts i benvingudes a Espanya, a la seva idea política, el famós centredreta que no existeix per enlloc.
Ens volen fer creure que sí. Ho disfressen de patriotisme, de liberalisme, de constitucionalisme… Hi ha gent que hi posa molts diners, aparentment privats, però emparats en la mamella pública de la qual xuclen directament o indirectament, per mantenir amb vida un projecte polític, i per tant econòmic, que vindria a ser el de Fernando VII, per entendre’ns. El de “vivan las cadenas“, però amb xarxes socials, birra a dojo, una mica de maria tolerada i permís per cardar amb qui vulguis i del gènere o tendència que calgui.
A tot això cal afegir-hi la cirereta del pastís, la Corona, que hauria de ser l’aparador de tot el projecte, però que per mèrits propis s’ha convertit en un pudent abocador en fase d’autodestrucció, impossible de dissimular.
Això és el PSOE, el PP, Vox, Ciudadanos, UPyD… i el dia de demà, el que vulguin. No importen les marques ni el logo ni el nom, sinó la base ideològica de fons. És pur borbonisme, pur franquisme sociològic sense Franco, el franquisme aparentment light del desarrollismo, de l’Opus Dei, del 600 i les platges i els biquinis, tolerant i colorista, però molt conscient dels mecanismes de control social que domina en última instància: la banca, el mercat immobiliari, els mitjans de comunicació, la justícia, l’exèrcit, els paramilitars, l’església catòlica… A més de les palanques necessàries per tenir controlats els socis de la Unió Europea, que estan més pels negocis que pels valors, com és natural, excepte per als ingenus.
Les darreres dècades, Espanya s’ha mogut cap a la dreta i cap a l’espanyolisme emotiu. Aquest és un dels llegats històrics de la persona que més ha fet per aconseguir-ho, Felipe González. El dia que se’n va anar d’excursió a bord de l’Azor, el vaixell de Franco, va retratar-se. Per rematar-ho, a més del referèndum més descaradament trampós de la història, el de l’OTAN, va donar llum verda al terrorisme d’estat dels GAL i va emparar una corrupció institucional de proporcions mastodòntiques. González, el “jarrón chino“, va preparar el camí a Aznar i aquest va culminar la tasca: inclinar l’eix polític d’Espanya cap a la dreta i l’hípernacionalisme espanyol, excusa sota la qual va amagar el projecte d’un Madrid hípercapital independent d’Espanya…. del tot? No, del tot no: només en xucla, però no hi aporta res.
Ara els successors del projecte es diuen Sánchez, Ayuso, Casado, Abascal… com abans es deien Esperanza Aguirre, Albert Rivera, Inés Arrimadas o Rosa Díez, acompanyats d’un estol de periodistes, opinadors i influencers ben lubricats pel poder econòmic. És el mateix projecte, amb lleugeres versions personals i tons una mica diferents, més o menys agressius. Curiosament sempre vinculat a una tendència poderosa cap a la corrupció, les castes, les portes giratòries i al domini de la llei (paramilitars, policies, fiscals i jutges) per garantir el control social.
Aquest és el circ que una vegada més posen en marxa per a les eleccions madrilenyes, el circ d’Espanya, del seu hipotètic centredreta que no és més que una potent i llesta minoria extractiva, que sap com prendre el pèl a la immensa majoria que paga la festa i ho fa amb alegria i patriotisme.
Desenganyem-nos: la base social d’aquest projecte hispànic, un presumpte centredreta constitucionalista i liberal, és una roca. És, clarament, La Roca, amb majúscules. No la pedra a la sabata, sinó La Roca que bloqueja el camí per a tothom. Han aconseguit fer creure que són de centredreta, moderats, liberals, constitucionalistes i patriotes a tota la gent a la qual prenen el pèl. Fins que els estafats no se n’adonin, ni que només sigui una mica, de tot el que els estan robant, no hi haurà res a fer. La independència de Catalunya es jugarà no tant a Madrid com a l’Espanya (i l’Europa) estafada per Madrid.
70
