El debat electoral de RTVE de diumenge va ser una fantàstica lliçó de nacionalisme d’estat. El presentador, Xabier Fortes, va fer de detonant: va proposar que el debat fos en castellà perquè, en paraules seves, l’estava veient tot Espanya. A partir d’aquell moment, els candidats independentistes van fer el debat en català i els candidats contraris a la independència, incloent En Comú Podem, el van fer en castellà. Jéssica Albiach, també protagonitzant una genial metàfora del paper de la seva formació política en la defensa de la llengua catalana, va començar en castellà, però poc després va anar canviant d’idioma depenent del candidat a qui s’adreçava, i a Salvador Illa, que va mantenir el castellà, se li escapava alguna frase que s’acabava autocorregint. Poc després, la socialista catalana Sonia Guerra, reblava el clau a Twitter titllant de provincià i maleducat parlar la llengua del país a on et presentes a eleccions, i parlar castellà ho qualificava de “finestra d’oportunitat”.
En aquest cas, sortosament, els candidats independentistes no van entrar al joc, en què els límits de l’educació i el cosmopolitisme no els marca el món, on per cert també prima la ficció que et pots entendre amb tothom en anglès (generada per l’hegemonia dels Estats Units), sinó la nació espanyola. I les minories, si no s’avenen a una assimilació cultural, són titllades d’endarrerides.
Malauradament, però, aquesta posició dels partits que asseguren defensar la llengua és anecdòtica, i fins i tot contradictòria en el si d’un discurs que precisament incideix a fer-nos creure que som massa febles per defensar-nos d’Espanya. Per això asseguren que hem de teixir aliances, sigui amb altres països de la Unió Europea, com fa Junts Per Catalunya, o altres pobles d’Espanya, com fan Esquerra i la CUP, per això no podem declarar la independència demà mateix, que és l’única forma de fer tot allò que permet protegir una llengua que té un estat en contra (començant per la legislació), i per això ni tan sols utilitzem el Congrés dels Diputats, on Catalunya no hi té cap influència real, perquè ens treguin cada dia, si cal a la força, del faristol perquè ens neguem a canviar la nostra llengua per una d’imposada.
Perquè sí, no cal remetre’s al franquisme, a Primo de Rivera o als Decrets de Nova Planta per recordar que el castellà és una llengua imposada. El 2003, el text estatutari que va sortir del Parlament, amb una amplíssima majoria (120 contra 15), establia que la llengua de Catalunya és el català, abans de ser retallat unilateralment per Espanya amb l’ajut de Convergència i Unió.
El que és més greu de tot és que tots els partits independentistes, que es presenten a eleccions amb l’estratègia compartida de postposar l’única arma que tenim per protegir-nos de l’assimilació espanyola, la declaració unilateral d’independència, perquè ens volen fer creure que no es pot, que som febles, que no podem sols, que hem de tenir la complicitat de l’enemic, és a dir, la seva clemència, han estès els seus tentacles a tota iniciativa o institució influent per fitxar-les a la Germandat de la Bandera Blanca, o el Sindicat de la Rendició.
Així, una institució com Òmnium Cultural, amb més de 180.000 socis, que té entre els seus objectius fundacionals “el foment, el desenvolupament i la defensa de la llengua i de la cultura catalanes en tots els àmbits (…) i també davant de les institucions, organismes i entitats públiques o privades quan escaigui”, ha renunciat a lliurar la guerra cultural que ha intensificat Espanya després d’haver-li demostrat que el nostre límit en la defensa efectiva dels nostres drets (els discursos amb cara d’enfadats no entren en aquesta consideració) són la presó i l’exili. Per això ara tenen en la seva agenda (literalment, es pot consultar aquí) un aparador de la rendició, on només existeix l’amnistia i ajudar els espanyols en el derrocament de la monarquia espanyola i han incorporat a la seva junta directiva dos còmplices d’aquesta capitulació als mitjans de comunicació: la periodista Mònica Terribas i el politòleg Jordi Muñoz.
Sense partits polítics ni institucions culturals que aspirin a ser un problema de veritat, l’únic que podem fer la societat civil és sostenir el català a nivell individual, en una evolució moderna de la repressió lingüística de la dictadura, corregint els nostres fills quan es passen al castellà per expressar-se perquè és el que parlen a escola, prioritzant els pocs continguts audiovisuals que hi ha a internet (perquè a TV3 progressivament es va parlant més castellà que a Segovia) i lluitant per eradicar la idea que tan profundament tenim arrelada que no canviar la llengua amb el dependent que t’està atenent en castellà a la gasolinera és maleducat i no a l’inrevés.
88 
1 
