Durant centenars de milers d’anys, els nostres avantpassats van viure en grups reduïts de caçadors-recol·lectors on la supervivència depenia de la cooperació i de la confiança mútua. En aquest context, conèixer els comportaments, les intencions i el caràcter dels altres no era simple curiositat: era una eina de supervivència essencial. Saber qui complia els seus compromisos, qui tendia a enganyar, qui era generós en moments de crisi o qui posava en perill la cohesió del grup permetia prendre decisions vitals: amb qui caçar, amb qui compartir recursos, a qui donar suport i de qui allunyar-se. Per això els humans som xafarders de mena, perquè quan ens vam desenvolupar com a espècie, l’intercanvi discret d’informació sobre terceres persones actuava com un mecanisme de control social barat i eficaç, un sistema de vigilància distribuïda que mantenia l’ordre sense necessitat de violència constant. Era, en definitiva, un radar social que millorava les probabilitats de reproducció i supervivència de les persones i dels grups.
Avui, però, aquesta adaptació antiga es troba fora de lloc. El nostre cervell no ha canviat des de l’època dels caçadors-recol·lectors, però les nostres societats s’han transformat radicalment. Si bé abans la xafarderia constituïa un avantatge adaptatiu fonamental, avui en dia no ens aporta informació de persones properes i, per tant, ha esdevingut una mera via d’entreteniment, estèril i banal. La premsa rosa, per exemple, hackeja aquest mecanisme evolutiu antic –aprofita aquest circuit neuronal establert– per generar clics, audiència i beneficis econòmics. Aquesta pràctica encara resulta més frívola quan la nostra xafarderia congènita s’explota no amb afers de faldilles i alcoves, sinó amb qüestions greus com judicis, acusacions d’assassinat o drames que mereixerien rigor i prudència.
Precisament aquesta és la funció superior de la civilització: la cultura, el dret, l’ètica i el periodisme són, o haurien de ser, els instruments que ens permeten transcendir els nostres impulsos primitius quan aquests deixen de ser adaptatius i esdevenen perjudicials per a la convivència. No es tracta d’intentar modificar la naturalesa humana -que és impossible-, sinó de domesticar-la a través de la cultura, la raó, la proporcionalitat i la responsabilitat allà on l’instint ancestral només veu oportunitat d’entreteniment o de judici sumari.
Fins fa no tant, a Catalunya la xafarderia era una cosa que feien i consumien, sobretot, els espanyols. La civilització catalana era més continguda, més discreta i menys propensa a convertir els drames aliens en un espectacle col·lectiu. En els últims anys, però, la creixent espanyolització de les elits polítiques, culturals i mediàtiques catalanes ha reduït el grau de civilització, també, en la gestió del safareig. La manera com una gran part dels mitjans catalans ha tractat el cas de Jonathan Andic n’és un exemple clar. TV3 i companyia ja semblen Sálvame i, francament, fot vomitar. No n’han fet notícia, n’han fet espectacle. Tot ho han explicat amb una lascívia repugnant, amb ulls brillants, llepant-se els llavis i fregant-se les mans. I han fet reportatges d’aquests en què els presentadors es posen dempeus per donar entitat a la notícia. El país cau a trossos i resulta que ara aquest és el tema més important del món. Fa unes setmanes, el matí del dia que va sortir la notícia de l’assassinat d’una noia a Esplugues, el TN migdia hi va dedicar literalment cinc segons. No cal dir que si un suposat criminal és musulmà, gitano o sud-americà, totes les mesures de protecció i les garanties democràtiques són poques per als agents de l’antifeixisme d’aparador. I no parlo del paperot immoral dels Mossos i dels jutjats de Martorell -emmanillant i exposant innecessàriament un home que és innocent fins que no es demostri el contrari-, no en parlo perquè ja sabem que la policia i la justícia no estan espanyolitzades sinó que directament són estructures espanyoles. Que es filtressin a la premsa els detalls de l’acusació és marca Espanyistan, però, com sempre, totes les patums catalanes van córrer a perseguir la piloteta que ens tiren els nostres ocupadors.
Seria poc honest escriure aquest article sense explicar que Jonathan Andic va anar amb mi a classe durant uns anys i que, per tant, durant l’adolescència, va ser amic meu. Fa 25 anys que no hi tinc cap contacte, bàsicament perquè en acabar l’escola ell va seguir en el món castellà que fins llavors havíem compartit i jo per fi vaig aterrar al meu món, que naturalment era el català. Fa tants anys que no el veig que es pot dir que no el conec. Jo no sé l’home que és ara, l’únic que sé d’ell és el record que en guardo. El noiet que va ser amic meu tenia molt bon cor, era afectuós, tendre, generós, alegre, intel·ligent, fàcil, pacífic, zero conflictiu. Mai no el vaig veure rabiós ni perdent els papers. De vegades, després de classe, em trucava per explicar-me les seves coses, sobretot de noies, però no només, i mai no em va dir res que em fes pensar que tenia problemes a casa. Tampoc no era gens ostentós, malgrat ser el més ric per molta diferència, per exemple, vestint no patia de marquitis aguda com la resta de nosaltres, els texans sempre li anaven curts, portava vambes gastades i una samarreta qualsevol. El pitjor que puc dir d’ell és que sovint pidolava entrepà fent cara de pena i que havies de posar els ditets perquè no se t’emportés mig esmorzar d’una mossegada.
És evident que això no demostra absolutament res, que la meva experiència i percepció personals no tenen cap valor objectiu per al cas de la mort d’Isak Andic. Però ho explico perquè entengueu que, a diferència de la tendència morbosament majoritària, de manera natural jo m’inclino a pensar que és innocent i, sobretot, vull que ho sigui. Sembla que la gent, si pogués triar el final d’aquesta història, escolliria que fos culpable per poder inflar-se a crispetes, malgrat que estiguem parlant d’algú amb mare, germanes, dona i fill. Unes persones que, per molt arximilionàries que siguin, estan fetes de carn i ossos igual que nosaltres. Ara bé, si no hagués estat amic meu, em pregunto: jo m’ho estaria passant pipa com sembla que s’ho està passant tothom? Vull pensar que no, perquè de fet tinc coses molt més importants i interessants a fer, però, francament, no les tinc totes. Per molt catalana que sigui, els humans som com són, xafarders i morbosos de mena. Ara bé, de les estructures del meu país jo en voldria esperar molt més. Voldria esperar que, en comptes d’explotar les nostres tares, donessin ales a les nostres virtuts. El tractament del cas Andic és només un exemple de com les nostres estructures oficials estan corcades i en plena decadència, que és el que passa quan et vens l’ànima per un bol de xocokrispies. Als catalans ens tocarà recórrer a la fortalesa interior per no perdre el focus amb les suculències de la pornografia barata. Al capdavall, la força civilitzadora no ve mai donada de dalt, sinó d’allò que els individus som capaços de defensar de dins cap enfora quan, al nostre voltant, tot s’ensorra.
