L’episodi desencadenat pel vot de dos regidors de Ripoll per aprovar uns pressupostos municipals dels quals la resta del país no en sap res ha provocat reaccions molt significatives dels partits. ERC i Junts han aprofitat per marcar perfil davant el PSC. I Aliança Catalana ha espremut l’afer al Parlament. Fins i tot el PP hi ha sucat pa, assenyalant les contradiccions socialistes que Illa ha intentat negar amb poc èxit. Els més creatius han estat els Comuns. Fa dos anys, el PSC els va servir d’excusa –pel Hard Rock– per rebentar el pressupost de Pere Aragonès i provocar les eleccions anticipades que van portar Illa al Palau de la Generalitat amb el vot entusiasta del partit de Colau i Albiach. Ara, sense que els tremoli el pols, han trobat que la manera de defensar els socialistes en la crisi de Ripoll era atacar Junts. Un joc de malabars que respon a l’automatisme d’acusar sistemàticament els de Puigdemont de seguir Aliança Catalana i ser-ne aliats potencials.
El sistema de partits emergit del règim del 78 –a l’Estat i a Catalunya–, malgrat l’evolució d’algunes de les formacions –cap a l’independentisme, per exemple– i alguns canvis de nom, està en crisi. És incapaç de donar resposta a moltes inquietuds de la població, sobretot perquè s’ha negat a abordar-les. Això ha permès el creixement de partits amb discurs antielitista i postulats d’extrema dreta que es troben arreu del món occidental. Vox, pel flanc espanyol i furibundament anticatalà, i Aliança Catalana, molt més semblant al partit de Le Pen i que es presenta com a independentista. El PSC ha decidit engreixar, amb gesticulació i sobreactuació, Aliança Catalana. Parteix de la idea que si una opció que fa inviable la majoria independentista creix els socialistes tindran garantit el control del sistema. I el pla inclou enfangar Junts perquè acabi cedint i incorporant-se al catàleg de partits que complementen la formació d’Illa.
Però al PSC se li ha obert la primera via d’aigua a Ripoll. Els seus regidors al municipi, un dels quals fins i tot era assessor de la consellera Sílvia Paneque, han fet saltar pels aires l’estratègia. De la mateixa manera que Illa al Parlament sobredimensiona el paper d’Aliança Catalana, el cas de Ripoll ha generat una crisi nacional al seu partit. Davant la impossibilitat de contenir-la, la direcció del PSC ha triat l’opció de sobreactuar i exhibir el càstig exemplaritzant als regidors díscols, per evitar que n’hi hagi altres que tinguin la mateixa temptació. Però aquesta solució desesperada els servirà de poc si després de les pròximes eleccions municipals Aliança Catalana està en disposició de condicionar moltes alcaldies. Al final, el PSC veurà com el vot antielitista i de protesta que esperava que desfés del tot el bloc independentista també l’arrossega. I era de preveure: no hi ha cap altre partit més sistèmic a Catalunya que el de Salvador Illa.
