Fa pocs dies, un d’aquells focs d’encenalls tuitaires em va cridar l’atenció. El punt de partida era increïblement brut; el portaveu d’ERC a Madrid, Gabriel Rufián, desenterrava un titular molt antic d’El Mundo -de l’estiu de 2020- contra el diputat Joan Canadell, de Junts. La peça, en la tradició més genuïna del falangisme periodístic madrileny, utilitzava el clàssic argument del català/jueu que fa veure que reclama drets nacionals i democràtics però que, en realitat, només vol privilegis per als negocis privats: “Las gasolineras ‘indepes’ de Joan Canadell sobreviven gracias a la ayuda estatal del ICO“. El títol ho té tot, Catalunya no pot sobreviure sense Madrid, l’Estat espanyol és democràtic i generós, els independentistes amaguen els seus negocis, les elits polítiques catalanes enganyen els seus electors, l’independentisme és un frau… Res de nou. En fi, un titular que pot fer un cert servei a la barra d’un bar de l’Espanya espanyola, però és d’impossible distribució entre l’opinió pública catalana. La qüestió, inquietant, és què impulsa Rufián a fer això…
Vaig conèixer Gabriel Rufián perquè me’l va voler presentar Sergi Sol, aleshores responsable de la comunicació d’ERC. Jo aleshores era director de Nació Digital -en un moment molt diferent del d’ara, en tots els sentits- i buscava reforçar els columnistes i la influència de la capçalera. Rufián era molt jove i parlava poc, potser per timidesa. Però li vaig demanar algun article de prova que em va sorprendre molt positivament. Era -és- un tipus intel·ligent que sap comunicar, que sap destriar vies polítiques noves i explotar-les. D’entrada, es tractava d’un republicà que havia arribat a l’independentisme per la capacitat transformadora i la radicalitat democràtica del projecte, no pas des del catalanisme cultural. ERC se n’havia adonat. Les seves columnes van tenir un èxit immediat. Quan vaig afrontar el projecte d’El Món li vaig oferir participar-hi i ho va fer. Agraït, per tant.
Temps després va saltar a la política. També amb èxit. I va sorprendre a Madrid, descol·locant del tot el nacionalisme espanyol, sempre tan etnicista. Va cometre pocs errors, però vistosos. Bàsicament, el tuit de les 155 monedes que continuen recordant-li els fatxaperiodistes que l’esperen a la porta del Congrés i el compromís de deixar l’escó madrileny en 18 mesos que va adquirir ara fa just deu anys. Relliscades que, malgrat tot, indiquen que continuava en una dinàmica de confrontació amb l’Estat. La prova és que, en aquella campanya, Rufián declarava en una entrevista a Público (és a dir, a l’esquerra periodística espanyola) que “nosaltres venim d’una coalició amb Convergència [Junts pel Sí] i entenem que anem al Congrés pel mateix, a defensar el vot de la gent, a defensar la República Catalana. Per això ara no val guanyar-nos entre nosaltres. El fet que dues formacions tan diferents vagin amb la mateixa intenció reflecteix la victòria del procés. Qui cregui que es pot guanyar aquest país sense el que representa la dreta, el centre liberal conservador català, s’equivoca”. En aquella època quan Rufián feia referència a “aquest país” volia dir Catalunya.
De tot allò fa molt de temps i han passat moltes coses. Ara Rufián és l’avantguarda del canvi d’estratègia. L’eix nacional a què es referia el 2015, que va arribar a posar contra les cordes les elits madrilenyes, ara s’ha convertit en una rèmora que dificulta la conversió d’ERC en la franquícia catalana d’un front espanyol d’esquerres. Però justament aquest eix nacional és el que va guanyar les eleccions i el carrer durant una dècada, amb les mobilitzacions més grans a l’Europa occidental d’aquest segle. Trencar-lo i, alhora, mantenir-se personalment en la política institucional és molt difícil. I d’aquí el tuit penós.
L’atac era contra Joan Canadell, l’altre personatge de la història. Canadell respon l’agressió amb un i tu més de manual, penjant els 134.288,28 euros que cobra Rufián. L’espiral va de baixa perquè no pot anar d’una altra manera. A Canadell me’l va presentar, a l’antiga redacció de Nació Digital del carrer 2 de Maig, fa 13 o 14 anys, un amic de joventut, Jordi Roset. Si m’ho permeteu, vull parlar bé de Roset. Com sap mig país, és un independentista de tota la vida que ha col·laborat -amb feina i diners- en tot el que ha pogut. De fet, El Món, en part, existeix gràcies a ell. No n’ha tret mai res. Té empreses en diversos sectors, entre els quals una cadena de benzineres. Zero diners públics ni contractes amb l’administració. En aquesta dinàmica, Jordi Roset va acollir Canadell -que s’havia quedat sense feina- en la seva empresa i fins i tot li va concedir una participació minoritària. Solidaritat entre activistes del Cercle Català de Negocis (CCN). Un error, com es va veure més endavant.
Per anar progressant en política, Joan Canadell va anar adoptant la identitat empresarial de Roset. Ell, que no gestionava res, es presentava com a empresari exitós i independentista. A partir d’aquí -i gràcies al temps lliure que li aportava la nova situació- ho va intentar tot. Quan el CCN li va semblar poc, va provar escalar a Pimec, a l’ANC… fins que va sonar la flauta. El 2019, unes eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona a les quals ningú no els feia ni cas, van donar la sorpresa i la candidatura d’Eines de País, patrocinada per l’ANC, va guanyar-les per majoria absoluta. Una alegria inesperada en plenes represàlies contra l’independentisme. Calia triar president entre els 31 vocals elegits. Canadell li va consultar a Roset si li continuaria pagant el sou mentre presidia la Cambra. Era l’únic en aquesta situació i, esclar, va ser elegit pels que tenien més feina.
A partir d’aquí, el nou president de la Cambra es va dedicar a passejar-se intensament per tots els mitjans de comunicació, sense deixar més rastre que una memorable aparició al FAQS de TV3 amb una pintoresca “mascat” que s’havia inventat i que li va semblar bon negoci. De tant en tant ho recordem els antics vocals de la Cambra de Comerç de Terrassa per Eines de País, que pensàvem que teníem aliats a Barcelona fins que vam caure del cavall. No hi havia res més que la “mascat” i una intensa campanya de promoció personal de Canadell. Quan Junts va picar i va fitxar-lo, el projecte de les cambres va quedar partiditzat i desacreditat. Adeu, cambres.
I així, per dues vies diferents, Rufián i Canadell han acabat convergint en una petita escaramussa tuitera. Han arribat al mateix punt, que és mantenir-se al lloc que els va proporcionar aquella onada política tot evitant justificar la conversió posterior a l’autonomisme. Una llàstima. Però, almenys, ens han ensenyat que la decrepitud moral és incompatible amb una causa rupturista com l’independentisme. I que ho tornarem a fer, sí, però caldrà revisar els càstings.
