La condició d’historiador comporta necessàriament escepticisme sobre els esdeveniments que es viu en primera persona, de manera que allò que els coetanis consideren transcendent, a la pràctica, la perspectiva els fa irrellevants, i a l’inrevés. Potser sí que tenim una mica el dret a queixar-nos de tants dies històrics que hem viscut durant aquests anys amb intensitat. Tanmateix, al cap i a la fi, no comptarem tant els manifestants, ni ens refiarem de les grans declaracions, ni ens deixarem enlluernar per estètiques imatges, com de la persistència, tenacitat, i capacitat d’evolució del moviment independentista.
Ara bé, avui han desfilat 700.000 manifestants a Barcelona. Probablement, aquesta serà la manifestació més grossa d’aquest any a qualsevol capital europea, amb la possible excepció del funeral de la reina d’Anglaterra. Servidor de vostès l’ha seguit des de la capçalera, un dels llocs on, si bé pots resseguir les salutacions i confidències dels VIPs independentistes, és el pitjor lloc per adonar-se de la magnitud de l’esdeveniment. Al davant, veus també alguns petits incidents, espontanis que expressen la seva emprenyamenta amb prou discreció perquè només els sentin els al·ludits. No hi pot mancar, tampoc, alguns elements del folklore nacionalista, acompanyats d’algunes consignes a favor del president Puigdemont. Tanmateix, i malgrat una edat mitjana relativament elevada, la gran manifestació no surt dels esquemes cívics i d’ordre que han caracteritzat els moviment històricament. La diferència més remarcable, en tot cas, és la indignació continguda. L’aire festiu s’ha acabat, tanmateix els incidents desitjats pels propagandistes de l’autonomisme no s’ha produït ni es produiran. L’inconscient col·lectiu sap que per guanyar l’opinió pública internacional (o que Espanya la perdi) requereix d’una especial responsabilitat i estètica.
Certament, les darreres setmanes prèvies a la Diada han estat caòtiques. Declaracions, contradeclaracions, boicots, i el ring de fang de les xarxes socials, al qual es tendeixen a exagerar les diferències. És normal que passi això. Hi ha pocs processos tan radicals com els que plantegen transformar-ho tot com la independència d’un país o una revolució política i social. L’entramat d’interessos sobre els quals se sustenta l’ordre tendeix a reaccionar amb agressivitat. I la disputa pel lideratge de l’oposició deixa en evidència les diferències –sovint, les incompatibilitats– dels projectes. Tot parafrasejant Carod Rovira, això passa aquí i a la Xina Popular: la lluita per la independència fa aflorar les tensions tel·lúriques de tota societat quan es pretén bastir un nou ordre ben diferent del vigent. Un nou ordre en què els perjudicats d’avui maldaran per ser-ne beneficiaris. I els beneficiaris poden sortir perjudicats, el que explica determinades histèries. El problema, a Catalunya, és que molts van faltar a classe quan es va impartir aquesta lliçó elemental de teoria política.
Han passat deu anys des de la primera de les manifestacions multitudinàries, dotze des de l’inici real de procés (amb la sentència de l’Estatut) i, si em permeten exercir d’historiador, vint-i-dos des del principi d’aquest divorci emocional irreversible entre Espanya i Catalunya, més o menys quan Aznar va obtenir la majoria absoluta, la negativa de Pujol a fer que CiU li fes de crossa permanent al pur estil dels liberals bavaresos, i l’ús sistemàtic de la qüestió catalana per buscar vots a Espanya. De totes aquestes coses, probablement la més difícil de pair per a l’establishment, és aquesta darrera. Catalunya no és més catalana, però sí més global i molt menys espanyola. Per això aquesta política d’assetjament moral i mediàtic, per això aquesta ofensiva contra el català, per això l’ús dels principals mitjans per tractar de menystenir i estigmatitzar uns independentistes presentats com a burgesos, nazis, “catetos”, il·luminats, violents, terroristes i qualsevol altre qualificatiu, a mida dels fantasmes familiars de l’emissor, a fi de despersonalitzar l’enemic (és a dir, nosaltres, tenint en compte que tampoc no fan massa distincions entre catalans i independentistes).
I ho faran tot menys preguntar-se per quin motiu hem arribat fins a quin punt. Quina ha estat la responsabilitat pròpia en l’afer. A hores d’ara, tothom hauria de saber que els espanyols es caracteritzen per no tenir la voluntat ni la capacitat de l’autocrítica, cosa que els inhabilita per prendre les úniques solucions raonables que podrien beneficiar ambdues nacions: un pacte fonamentat en un estatus diferenciat.
Tornem a les diferències i batusses internes entre independentistes, aquest mantra potenciat i exagerat des dels mitjans per tractar de transmetre una (desitjada) descomposició del moviment. Una descomposició que, atesos els estudis demoscòpics, les enquestes electorals i les discussions polítiques reals, les que es produeixen amb un cafè a la mà i a fora de les xarxes, no passarien del concepte de lenta erosió. Com explicava el sociòleg Salvador Cardús a l’edició de l’Ara de diumenge, la unitat de l’independentisme no pot existir, perquè cap unitat política no pot existir (ontològicament) en cap societat. Resulta absurd (i excusa de mal pagador) apostar per la construcció d’una república feminista, o ecològica, o liberal, o anticapitalista, o procapitalista, o honesta, o pacifista o bel·ligerant. Es tracta, ras i curt, de disposar d’un Estat propi, no en contra nostra. Per deixar de ser una minoria nacional oprimida. Per aspirar a viure amb total normalitat, com ho fan holandesos, finesos, alemanys, uruguaians o portuguesos. Sense haver de demanar perdó per existir. Sense que es negui a diari la nostra existència i es qüestioni fins i tot, la llengua. Un cop independents, ja ens barallarem sobre el model de país, com fan tots i cadascun dels estats esmentats, en una existència fluïda i dinàmica, que potser no ens farà ni més feliços ni més virtuosos, encara que, a banda d’estalviar-nos una l’espoli econòmic, també ens estalviarem una pasta en psicoanalistes.
En qualsevol cas, i des de la perspectiva d’historiador, malgrat aquestes emprenyamentes i hiperventilacions entre independentistes, malgrat excessos derrotistes a les xarxes, la realitat és que mai el moviment independentista havia tingut tanta constància, continuïtat, presència, persistència i influència. Tant és així que els partits actuen com actuen perquè estan aterrits. Aterrits perquè els polítics, aquí i a la Xina Popular, són conservadors per naturalesa, i estan dissenyats exactament per això, per mantenir l’statu quo i viure amb el mínim de sobresalts possibles. Fins i tot els suposadament alternatius s’arreceren en l’escalfor dels seus dogmes i consignes per no haver d’enfrontar-se a la realitat que la gent va unes quantes passes per davant seu.
Poc abans de les eleccions vaig publicar un article en aquest mateix mitjà que tenia el significatiu títol Pànic a passar del 50%. Els faré una mica de memòria. La campanya electoral va ser penosa, i les ambigüitats sobre les fórmules que farien servir per arribar a la independència resultaven desconcertants. Tanmateix, van superar la majoria absoluta, no pas per les seves virtuts polítiques, sinó perquè, tot citant Margaret Thatcher, There Is Not Alternative. Jo penso, sincerament, que els polítics no enganyaven ningú. Els mancava imaginació, o coratge, tot i que sospito que totes dues coses alhora. La realitat, no és que no hagin protagonitzat cap acte de desobediència o desafiament (aferrats desesperadament a una taula de diàleg, a una Diputació o a El Capital de Marx), sinó que ni tan sols han gosat un mínim acte de dignitat (com ara humiliar públicament el Borbó o desafiar el TC, que total, te la fotrà igualment). A més, han protagonitzat alguns actes vergonyosos com ara el culebrón Borràs, que ens podríem haver estalviat.
Enfront d’això, i com reclamava el matí de la Diada el president d’Òmnium Xavier Antich, hi ha la necessitat de reinventar-se. El problema és com. Ja coneixíem els límits dels partits polítics. Ja hem assistit a l’esterilitat de la política declarativa. I, a fora de les institucions, on òbviament la voluntarietat aporta independència, malgrat que resta rigor i dedicació, també han mostrat les seves carències. L’ANC, després d’un creixement i arrelament territorial espectacular sembla experimentar cert estancament. El Consell per la República sembla disposar de grans idees i modestes realitzacions. La gent no vol una República digital, sinó una que tingui capacitat d’expedir passaports en paper i actuar més al carrer que a les xarxes, especialment ara que ens hem desprès de les mascaretes. En qualsevol cas, hi ha més números que en aquests espais no lligats a les institucions autonòmiques on hi pot haver més marge d’actuació i creativitat.
S’especula amb una candidatura d’independents de prestigi que competeixi al Parlament. Els advertiments de Dolors Feliu al míting final de la Diada, “independència o eleccions”, podrien significar una pista. Les persones que sostenien la pancarta, i alguns que caminaven més discretament, podrien ser possibles candidats. Pot resultar arriscat si no va acompanyat d’una estratègia transparent que expliciti què fer l’endemà. Si s’obté, per posar un exemple, una vintena de representants (700.000 indignats amb la classe política donen per a això i més), podria exigir el dia de la constitució de la cambra l’aixecament de la DUI.
Com que ja podem imaginar què faran els partits independentistes amb les més variades excuses, el que caldrà fer és marxar del Parlament i fer responsables els partits de la pèrdua de majoria independentista. Marxar del Parlament no vol dir rentar-se les mans, sinó constituir-ne un d’alternatiu, si pot se al costat mateix, que exerceixi com a govern provisional de la República, amb el seu president, els seus ministres, i l’articulació d’una administració paral·lela, més o menys clandestina, que impliqui, per exemple, la defensa territorial, el control informal de les fronteres, el control, ni que sigui simbòlic del territori, i una justícia que passi comptes amb la repressió exercida contra el moviment aquests darrers anys. En qualsevol cas actuar com un estat, fet que implica necessàriament, com reivindicava el moviment dels indignats, que la por canviï de bàndol.
Els esdeveniments històrics es valoren no pas per les estadístiques de manifestants ni per paraules brillants pronunciades als mítings, sinó per la perdurabilitat de les seves conseqüències. És per això que hi ha tanta dificultat a valorar els efectes d’una Diada en un context de canvi i transformació. I això només és possible fer-ho des de la perspectiva temporal. Probablement el que pugui passar d’aquí a l’1 d’octubre, pot ser més important del que podríem imaginar.
8
5
