Som en el millor dels moments i en el pitjor dels moments. Som més forts que mai i estem més tocats que mai. Ho podríem fer tot i ens sentim del tot impotents.
Aquest any, la Diada Nacional de Catalunya ha demostrat diverses coses. La més important, que el país està viu, que l’independentisme també està viu, i que ho està sobretot a través d’una part important de la gent. Malgrat tots els mals auguris, milers de persones han respost a la crida de sortir al carrer; i respecte a edicions anteriors fins i tot ha crescut la quantitat i la determinació dels manifestants. Als que volien la mort del moviment popular, la realitat els ha tornat a derrotar. Potser aquells que han sortit al carrer no són majoria o potser ni tan sols la representen fidelment. Però són els incombustibles necessaris.
Quan George Washington va mantenir una llarga guerra d’independència contra el Regne Unit, va disposar d’un exèrcit continental que en ocasions no sabia si feia riure o plorar. Set o vuit mil soldats mal armats, descalços, morint-se de gana i de fred, molt inferiors en tot a les tropes de Sa Majestat Imperial. Però van ser els incombustibles necessaris. Van aguantar, i malgrat obtenir molt poques victòries de debò, van acabar guanyant la guerra. Avui, a Catalunya, tenim molt més del que tenia la nació més poderosa del món durant el seu procés d’independència. Fan mal fet els que diuen voler guanyar el conflicte català, i menyspreen la tropa fidel. Sense ells, no es guanyarà. Per això és bona notícia que aquesta gent aguanti contra pronòstic.
D’on ve, doncs, la sensació de desànim i fins i tot de ràbia que hem vist aquest 11 de setembre? Els xiulets, els crits, la desunió, les crítiques i retrets entre gent que se suposa que lluita pel mateix noble propòsit, ni més ni menys que la llibertat del país? Doncs no ve de la desmobilització (que és molt menor del que alguns voldrien), ni tampoc prové dels darrers veredictes a les urnes (el cèlebre i fabulós 52% que ens permetria fer de tot). No, la mala maror i el sentiment antipolític vénen de la frustració.
Una part del problema és atribuïble als partits polítics. La persona del carrer ho té força clar; sabent que ens trobem encara en el moment àlgid de l’independentisme, els partits no aprofiten prou la força que tenim. La impressió general és que des de la política s’està reculant més que quan l’independentisme era molt minoritari. Tots recordem èpoques en què els partits a favor de la plena llibertat nacional eren molt més modestos i se situaven molt més lluny del poder. En canvi, hi havia una alegria i una esperança que ara es troba a faltar.
Com més amunt arribem, més avall ens trobem. Aquesta paradoxa tan dura, i tan estesa, estava en l’ànim dels protagonistes d’aquesta edició de la Diada. Les fortaleses que tant han costat de guanyar sembla que no serveixen …o que no es fan servir. I a més, ja no es pot esgrimir ni la necessitat de resoldre en primer lloc el tràngol dels presos polítics, atès que la majoria dels que estaven entre barrots ara ja són en la política activa –i de forma ben activa. L’estupor que tot això genera no s’havia experimentat mai. La impotència de tantíssima gent, que interpreta que es dilapida el capital humà i polític aconseguit en els darrers anys, se situa en l’arrel del que hem vist aquest diumenge. Una de les pancartes de la marxa era ben expressiva en aquest sentit; “52%, per què collons us hem votat?”.
Ens trobem, doncs, en un moment estrany, en què realitats molt positives són embolcallades de sentiments molt negatius. I la negativitat en sí és un dels obstacles principals a superar. Hi ha també, malgrat tot, una lectura favorable en les circumstàncies actuals, i és ben simple. La qüestió és que segurament ja no podem anar més avall, i que per tant probablement anirem amunt. Lligat a això, la falta de propostes o estratègies articulades promet que indefectiblement n’apareixerà una de ben parida, i que quan aparegui, pot generar adhesions massives.
Aquesta Diada ha demostrat que hi ha set de plans. La taula de diàleg no és cap pla, en tot cas és un mecanisme que es podria utilitzar per desplegar un full de ruta. Però com que no hi ha cap proposta prou potent, es tracta d’una taula coixa i que ha ballat des del principi. Cap partit, per molt que s’exclami, té propostes de futur sòlides. I les entitats sobiranistes, si en tenen, no les deixen veure clarament. La manca d’un pla consistent fa possible que aflorin les batusses, els retrets, la pèrdua de la unitat estratègica, la desconnexió de molts líders i la falta de sentit de tot plegat.
No sé què proposarà l’independentisme de la tercera dècada del segle. Ara mateix no en tinc ni idea. Però alguna cosa emergirà. I permeteu que assenyali una altra cosa que hem comprovat en aquest Onze de setembre; sembla molt difícil que un pla de país, o una idea brillant per reactivar el moviment, sorgeixi de cap dels actors principals d’avui. Estiguem atents al batec de la societat civil. Coneixent la realitat catalana, el més probable és que broti de gent avui anònima i d’un ampli moviment que mai no ha renunciat a ser creatiu i positiu.
3
2
