El que es va viure aquest dimecres al plenari del Parlament de Catalunya va ser, simplement, un escàndol. De fet, podria manllevar les paraules duríssimes de la portaveu de la CUP en la comissió d’investigació de la DGAIA, Pilar Castillejo, que visiblement indignada va titllar la situació de “vergonya” i les seves conclusions “d’infectes”. Ha estat una llàstima, però sobretot és una decepció nacional, social i política i abona la perillosa tesi de la desacomplexada indiferència de les institucions als problemes, a les inquietuds i les preguntes de l’opinió pública que sort en té de les xarxes per demanar explicacions. El que va passar és un esquer perfecte pels voltors que volen canviar l’ordre de la cadena tròfica de la democràcia.
Després de més de 60 compareixences, desenes de documents i denses sessions, l’escàndol de la DGAIA no és que s’hagi tancat en fals, sinó que, a més, sembla que se’n cardin de tots nosaltres. Cap responsabilitat. Ni una. I la indecència que va suposar que tots els grups votessin contra la proposta 7 del dictamen que mirava d’aclarir de cara el futur el “lucre opac” de les entitats que treballen per la DGAIA. L’escàndol, però, no es limita a la gestió econòmica i el control financer de l’entitat; això, a la vista de la discrecionalitat amb què es fa anar els diners públics ja és prou gros. Però res comparat amb l’enorme cost social que ha suposat el daltabaix de la DGAIA.
La Comissió ha servit per demostrar que ha fallat absolutament tot. I quan dic tot és tot, en la seva globalitat. L’Administració, el poder legislatiu, el ministeri fiscal, la judicatura, els col·legis d’advocats, la Sindicatura de Greuges, i tot aquell o el que es relaciona amb la gestió delegada dels infants i adolescents. I també, és evident, el conjunt de ciutadans que hem amagat el cap sota l’ala davant el submon de la canalla desemparada o dels nanos que arribaven a Catalunya amb una mà davant i l’altra al darrere sense cap mena d’empara ni referent.
Un cop més aquest país no vol fressa. Aquest país és de la colla del nostre mal no vol soroll. És el fumut país del no fos cas. A ningú no li agrada que al nostre país hi hagi nens desemparats que surten del foc per caure a les brases d’un sistema desbordat, abandonat, menyspreat i desnodrit. Han tractat la DGAIA com si fos un abocador social, deixant els professionals en mans de la seva vocació i apartats de la comprensió social que requereixen, dels recursos que necessiten i de la formació que els hi és indispensable. Socialment, s’ha mirat cap a l’altra banda perquè mirar-s’ho gaire feia mal als ulls.
Vides d’infants destrossades. Parin l’orella als judicis que cada setmana celebren a les audiències i veuran el pa que s’hi dona. Un sistema descontrolat i sense un rumb en què s’esmercen recursos de manera poc eficaç, poc transparent i que no s’ha tingut prou cura de saber com s’han gastat i on han anat a parar. Vivim en un país on es procura més pels riscos psicosocials d’un policia o un bomber -que, al capdavall, ha triat aquesta feina- que no pas el d’un nen que neix amb síndrome d’abstinència per la politoxicomania de la mare i o que troba normal prostituir-se amb 12 anys a canvi d’una dosi de Rivotril. Ha costat anys i panys posar en marxa el Barnahus, un sistema que sembla que comenci a donar fruits en atenció global a la mainada amb problemes greus, n’és l’exemple del desori.
Vivim amb riscos evidents de tràfic de nens, infants en mans de depredadors sexuals, vides esberlades i famílies destrossades sense que cap dels implicats doni cap explicació solvent i, a sobre, la darrera consellera marxi d’amagatotis i protegida per la declaració institucional del president. Però què és això? La DGAIA és una vergonya esfèrica. T’ho miris per on t’ho miris, no hi ha per on agafar-ho. Tot ha fallat. Res ha funcionat com cal. Ningú no ha fet el que li pertocava. Hi ha víctimes. Falten explicacions. Manquen solucions concretes, serioses i rigoroses. S’enyoren responsabilitats. La catifa té massa bonys per amagar-hi més merda. I mira que la base de tot plegat és ben simple: ficar-nos al cap que la paret mestra de la civilització és ajudar els que la vida han tingut mala sort. Amb tots els recursos possibles.
