Jacques Vergès, en el seu manual indispensable Estratègia judicial als processos polítics (Anagrama, 1970), recorda que “a la vida, els jutges són tan imperfectes com els homes”. Sempre he trobat aquesta reflexió tant interessant com ineficaç en el sistema institucional espanyol. Possiblement, tot provingui de la perversió maldestra del concepte de separació de poders recollit en una constitució purament normativa com l’aprovada el 1978.
Com a prova, només cal veure la figura del Consell General del Poder Judicial. Un organisme que, finalment, i tal com advertien alguns membres del poder constituent, utilitzava una fórmula perillosíssima perquè la seva funcionalitat depenia de la lleialtat política. Aquesta lleialtat va desaparèixer en poc temps i el cavall matusser de la politització dretana, amb la tremolor de l’esquerra i amb els sobiranistes encisats pel poder captiu de l’autonomisme i les diputacions. Finalment, s’han complert els pitjors pronòstics i Espanya ha de veure com per endreçar el nyap del poder judicial cal recórrer a la internacionalització i a la cobertura de la mediació europea.
La mateixa dinàmica que el Tribunal Constitucional que ha estat víctima de la mateixa malaltia, però d’una manera més descarada i abusiva. No només per la seva politització, sinó per la desnaturalització d’una de les seves característiques bàsiques: que no formés part del poder judicial. La reforma de l’any 2015, impulsada pel PP de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, amb l’estranya excusa de dotar-lo de nous instruments d’execució, va convertir-lo en un organisme judicial més. Una perversió més del poder polític arran de l’ofensiva de l’Estat contra el Procés.
El resultat d’aplicar el monopoli de la violència per tal d’evitar utilitzar la política per resoldre problemes polítics ha posat de gairell tot el sistema. Tant és així que la radiografia de l’estat de dret ensenya una distorsió de la separació de poders. Una fórmula pensada no com un repartiment estanc d’exercici d’un determinat poder sinó com un delicat equilibri de controls i contrapoders. El desacomplexament de la dreta espanyolíssima i la seva facció visigòtica des de l’any 96 i l’acomplexament de l’esquerra espanyola per la mortal ressaca del 39, afegida una catalanofòbia atàvica (o comprensiva) de bona part de la societat espanyola de tot l’espectre ideològic han fet que els darrers anys tot hagi saltat pels aires.
El resultat de tot plegat, és un poder enorme d’un sol poder sobre la resta de poders i dels ciutadans. La darrera trinxera dels drets dels ciutadans, els tribunals de justícia, s’han transformat en una guàrdia de corps dels fonaments de l’Estat. Uns fonaments on topen els drets de la ciutadania, ja siguin els seus drets civils, els seus drets polítics, els seus drets laborals o els seus drets com a consumidors obligats sotmesos al jou de les empreses de l’Ibex-35 i les seves derivades. La perversió és absoluta i inquietant.
El poder judicial ha esdevingut un poder jurisdiccional on s’encabeixen elements de l’Estat, a més del poder judicial, que tenien altres funcions. S’han enfilat al carro el ministeri fiscal, l’advocacia de l’Estat, col·legis d’advocats, cossos i forces de seguretat de l’Estat i altres convidats especials que s’han afegit a la festa de la degeneració, com secretaris judicials, inspectors d’hisenda, inspectors de treball o secretaris d’ajuntament. Una unitat que es va poder comprovar aquest dimecres en la presentació d’un manifest que hauria de fer amoïnar la ciutadania. Un document d’associacions que representen tots aquests col·lectius, alguns de majoritaris en el seu gremi funcionarial, per dir fàstics contra l’amnistia.
Més enllà del missatge evident contra l’acord parlamentari per l’amnistia, en surava un altre que anava una passa més enllà. En els seus parlaments, els diferents portaveus s’imbuïen d’una mena de pàtina de santoral com si les seves feines i les seves oposicions els haguessin convertit en éssers de llum en perfecta sintonia i coordinació amb el funcionament de l’univers. Una mena de divinitats amb la funció evangèlica de sospitar i menysprear de la ciutadania que els ha dotat del seu poder. Un estament social incriticable, irreprotxable i irreprensible, capaç de discernir com un xamà entre el bé i el mal, entre els bons i els dolents i entre les opinions bones o dolentes.
És a dir, una elit que exerceix un poder omnipotent, omnipresent i absolut amb la capacitat de menystenir i humiliar el poder legislatiu, executiu i, fins i tot, l’opinió pública o la voluntat dels ciutadans. Tenim, doncs, un estat dins l’Estat que crida a la subversió per mantenir el seu poder. Efectivament, com va dir un dels ponents de l’acte, van demostrar que vivim, malgrat el miratge del 78, en una democràcia orgànica; el poder exercit per una corporació.
