La Diada s’ha rejovenit al mateix ritme que algunes consignes s’han fet velles. Enguany, algun nostàlgic de certa edat s’ha quedat sol cridant “fora les forces d’ocupació” mentre la gent jove s’ho passava bé amb el “puta Espanya“. I passa el mateix amb l’equipació del manifestant. Entre les últimes generacions, les samarretes reivindicatives i la groga de l’ANC no tenen res a fer contra les del Barça. O sigui que és indubtable que la pallissa dels piolins a aquell jove barcelonista, a Elx, ha empès la seva generació a prendre l’estelada i sortir al carrer. Això i la valentia de la junta de Joan Laporta han recuperat el Barça com a espai de fermesa i unitat. S’ha notat molt, això.
Aquesta Diada també ha estat la de la divisió independentista. Els dos extrems ideològics han tingut la voluntat de xocar però, tret d’alguna escaramussa al Fossar, la batalla ha estat incruenta. Aliança Catalana ha mobilitzat més gent que l’any passat, certament, però tampoc no sembla -almenys de moment- un partit amb gaire capacitat de convocatòria. Això sí, semblen impressionats per la pròpia progressió a les enquestes. Tant, que ho han convertit en una consigna: “ma-joria ab-so-luta!”.
El fet és que l’independentisme, en conjunt, remunta, tant a les enquestes com al carrer. Una altra cosa és que els partits i les entitats del procés hagin perdut prestigi i influència. I que això resti coherència al moviment polític. Més encara quan la polarització interna s’accentua i, en principi, fa inviable qualsevol majoria futura. Però, sigui com sigui, alguna cosa es torna a moure des de baix, que és quan és important.
